[ux_slider]
[ux_banner height="440px" bg="6625" bg_pos="53% 17%"]
[/ux_banner]
[ux_banner height="440px" bg="6626" bg_pos="63% 32%"]
[/ux_banner]
[/ux_slider]
[gap height="50px"]
Com et sents pel reconeixement, t’ho esperaves?
La veritat és que no. És complicat que el teu primer llibre obtingui el reconeixement d’un premi tan important com el Roc Boronat, quan em van trucar no m’ho acabava de creure. Amb els pas de les setmanes ho vas paint, però encara avui estic en un núvol i molt content que el jurat confiés en ‘Lluny vol dir mai més’.
És la teva primera obra i ... Bingo!
Sí, d’aquí ve gran part de la sorpresa per haver guanyat, però també és cert que fa anys que escric i, més important encara, llegeixo molt per tal de millorar la meva escriptura. Sempre he escrit relats breus i fa un parell o tres d’anys vaig proposar-me treballar en un llibre. Vaig fer un primer intent del qual no vaig quedar gaire satisfet amb el resultat, però em va servir per detectar errors que no podia cometre en les següents obres. Amb aquest aprenentatge a la motxilla vaig començar a escriure ‘Lluny vol dir mai més’ i... bingo! Com sol ser habitual, això sí, és un bingo amb moltes hores de feina darrera.
No és senzill escriure novel·la. Com ha estat el procés d’escriptura?
‘Lluny vol dir mai més’ és un llibre una mica particular, amb moltes veus narratives diferents i un munt de petites històries interconnectades que acaben dibuixant una història més gran, la del protagonista. Em va suposar tants mesos de feina crear l’esquelet del llibre, la seva estructura, com després escriure’l. Un cop escrit, també vaig esmerçar-me molt en una part imprescindible en tot procés d’elaboració d’una novel·la: la reescriptura. Vaig perdre el compte de vegades que vaig llegir un cop i un altre el llibre per tal d’anar eliminant parts que no m’agradaven, afegint-ne d’altres i polint detalls per quedar-me amb un resultat final satisfactori. En total van ser uns nou o deu mesos de feina. Pot semblar molt, però en el món literari són realment pocs; és un llibre escrit relativament ràpid.
Parles de la pèrdua. Va lligat a la situació que estem vivint?
Vaig començar a escriure el llibre uns mesos abans de la pandèmia, així que no està relacionat directament amb la situació tan dura que ens ha tocat viure. Està clar que és un tema que se’ns ha fet molt més present des del març de l’any passat, però no volia parlar de la pèrdua com a fenomen “esporàdic”, sinó com a sentiment que un cop experimentem ens acompanya ja sempre i ens obliga a aprendre a viure d’una altra manera i amb una visió del món -i de nosaltres mateixos- diferent. Parlar de com ens afecta la mort de les persones que estimem és un tabú molt arrelat a la nostra societat, i amb aquest llibre vull posar el meu granet de sorra per tal que se’n pugui parlar amb més normalitat, sense por a mostrar-nos.
Es diu que la vocació neix o es crea. Tu què en penses?
Crec que la vocació es crea a poc a poc -a pessigades, a vegades no en som ni conscients- i després neix, és a dir, un bon dia ens adonem d’allò que realment volem fer. Tot i que pot semblar un episodi espontani o catàrtic, la realitat és que és una decisió que s’ha gestat al llarg dels anys. En el meu cas, per exemple, cada llibre que he llegit ha estat un petit esglaó cap a la decisió de voler ser escriptor, no em vaig llevar un bon dia i del no-res vaig prendre aquesta determinació. Pel que fa al talent, en canvi, crec que has de néixer amb ell, però si després no el treballes mai et servirà de res, excepte comptats casos excepcionals.
Tens algun referent al llarg de la teva educació que t’hagi impulsat l’amor per la literatura?
A casa meva sempre s’ha llegit molt. La meva mare, novel·la negra; el meu pare, ciència-ficció. Créixer rodejat de persones que llegeixen és la millor forma d’introduir-te a la lectura, per això tant a la meva germana com a mi ens agrada molt llegir.
A quina edat et va començar a cridar l’atenció escriure? Algun mestre de l’Escola que t’hagi guiat?
Ja de petit, a l’Escola, m’agradava escriure redaccions a les classes de llengua. Notava que estimulava molt la meva creativitat i que m’ho passava bé donant forma a les frases perquè quedessin boniques. Amb quinze anys, quan feia 3r d’ESO, vaig guanyar el meu primer premi literari, un premi al qual ens van animar a participar des de l’Escola. Només tinc bones paraules per tots els professors de l’escola que m’han apropat a la literatura (sobretot a l’ESO i Batxillerat), però si hagués de destacar un nom és el del Quilo Martínez. No era professor, però sí treballador de l’Escola. El vaig conèixer de petit a través del meu pare, i recordo com em va fascinar el fet que el Quilo fos periodista i poeta (de fet, anys després em va ajudar en el meu Treball de Recerca sobre periodisme!), com em va quedar grabada la idea que algú pogués arribar a escriure tan bé que la paraula fos el seu ofici. Tot i que jo era molt petit, estic convençut que el Quilo va ser el primer far literari de la meva vida.
Sempre has tingut clar que ets persona de lletres?
Les classes de matemàtiques de l’escola mai em van desagradar i trobo fascinant llegir llibres de divulgació científica, però sempre he notat que les lletres, de forma instintiva, em criden més l’atenció. Per tant em definiria com una persona clarament de lletres que a la vegada sent curiositat pels números i la ciència.
Quin batxillerat i carrera has fet?
Vaig fer el Batxillerat Administratiu -precisament, com deia a l’anterior pregunta, perquè no volia abandonar del tot els números- i després vaig estudiar la carrera de Periodisme a la UAB, on també vaig cursar un Màster en Comunicació en Conflictes Armats, Pau i Moviments Socials.
Et dediques al periodisme actualment?
No al periodisme clàssic, el de treballar en una redacció seguint l’actualitat informativa. Malauradament és un sector que des de la crisi del 2008 està molt tocat i costa trobar-hi feina, així que molts periodistes de la meva generació ara ens dediquen al món de la comunicació corporativa, el màrqueting, el community managment... Actualment soc el cap de comunicació de la llibreria Altaïr de Barcelona (és una sort enorme per mi treballar rodejat de milers de llibres) i també soc l’encarregat de gestionar les xarxes socials de Serielizados, una revista digital especialitzada en sèries de televisió.
Què li diries als estudiants de l’ESO que han d’escollir Batxillerat aquest any i estan fets un mar de dubtes?
Que triïn sense pensar en excés en el futur, el millor és decidir-se sense pressió i escollir el Batxillerat amb el qual creus que et sentiràs més còmode. El meu cas és un bon exemple, vaig estudiar l’Administratiu i després vaig acabar fent lletres pures a la universitat. Sempre hi ha temps per fer canvis de direcció, així que és millor triar una modalitat pensant amb el que més t’agrada que no pas pensant en possibles sortides laborals que encara queden molt lluny.
I als de 2n de Batxillerat que aniran a la Universitat?
Jo suposo que miraran amb cert recel el futur que els hi espera després de la pandèmia. Em sento molt identificat amb ells, perquè la meva generació (vaig néixer l’any 1991) també ha viscut sempre en un mar de dubtes. Com deia abans, l’any que jo entro a la universitat s’inicia la gran crisi financera mundial i em passo els següents quatre anys de carrera sentint a dir que tot s’enfonsa i que serà impossible trobar feina. Tot i que és cert que molta gent ho va passar malament, i això mai ho hem d’oblidar, amb el temps tant jo com els meus companys hem anat trobant el nostre lloc. Per tant a tots aquests nois i nois que ara començaran la universitat només els hi diria que estiguin tranquils, que aprenguin molt i que gaudeixin del següent lustre, de ben segur un dels millors de les seves vides.
Explica-n’s com va ser el teu pas per l’Escola i si tens alguna anècdota que et faci il·lusió explicar.
Vaig fer l’itinerari complet, a l’Escola, de P3 fins a segon de Batxillerat. A més, també he jugat a futbol al Can Colapi i, com sabreu, el meu pare és el Director Pedagògic de Batxillerat. Per tant el meu vincle amb l’Escola és fortíssim i estic molt orgullós d’haver-ne format part tant temps; en certa manera, encara avui sento que en formo part. Pel que fa a l’anècdota, en tinc tantes que em costa molt decidir-me per una, així que simplement compartiré un bon -i deliciós- record: les llegendàries patates dau i la salsa que les acompanyava al menjador de l’Escola -especialitat del cuiner d’aquella època, el Rafa- és un dels menjars més espectaculars que he tastat al llarg de la meva vida i encara les trobo a faltar!
Ara celebrarem Sant Jordi. Com vius aquesta Diada? Et podrem trobar en algun lloc signant?
‘Lluny vol dir mai més’ es publicarà el mes de novembre, així que aquest Sant Jordi encara no em tocarà signar llibres. Ara bé, com a responsable de comunicació d’una llibreria ja fa temps que estic treballant de valent per preparar aquest dia tan especial, sens dubte un dels meus preferits de l’any.
Creus que treballem prou l’amor per la lectura?
Crec que l’amor per la lectura es podria treballar més, està clar, però la gran màgia dels llibres és que només fa falta que en llegeixis un que t’il·lumini per dins per tal que no paris de llegir mai més. A tothom l’espera aquell llibre que li canviarà la vida, només cal tenir prou sort que et caigui a les mans. Els que ens dediquem al món de la literatura -escriptors, editors, llibreters- tenim la gran responsabilitat de crear i obrir les portes de mons on les persones sentin els llibres com una casa on riure, plorar, refugiar-se, viure.
