Dilluns, dos quarts de cinc de la tarda, com sempre baixo corrent cap a l’escola, encara amb el dinar al coll – això d’anar i venir a Barcelona cada dia a la universitat és molt més sacrificat que quan anava a l’UPC, al costat de casa – i, com si fos expressament, em trobo més ganxos que mai pel carrer: un dels meus cadets de futbol, que com jo en el seu moment convalida la música i surt de classe una hora abans; una amiga de l’escola; dos excompanys del Can Colapi… Ja m’ho diu la meva nòvia: “Això és un poble, tot el dia saludem gent”, i no s’equivoca pas.
A l’arribar a l’Escola però, m’aturo davant la façana, mirant-me les palmeres i penso: “Terrassa potser és un poble, però la culpa la té aquesta casa. Segurament deu ser que això més que una escola, és una gran família”.
La tarda no serà diferent de les altres. Doncs, tot esperant els meus petits “dimonis” de multiesports veig passar la Mireia Riba, la que va ser la primera tutora de l’ESO i professora d’anglès fins que la substituí la Queralt, a qui saludo pocs segons després. Ai, la Queralt! Qui ho hauria dit que la que va ser durant el següent curs i mig la nova professora d’anglès es convertiria, amb el temps, en una amiga amb qui compartir una tarda tot prenent un cafè.
Recollits tots els “peques” anem a berenar al menjador i, no falla, el Jordi López surtint de l’aula d’informàtica i… aquí m’aturo especialment. Potser ell és el més culpable de tot el que ara us explico, i no me n’oblidaré mai, d’això. El Jordi, apart de ser l’entrenador que ens va portar a jugar el Campionat de Catalunya Escolar quan tenia 11 o 12 anys, va ser també qui va oferir-me en el seu moment l’oportunitat de començar a entrenar nens a l’escola, i uns anys més tard també de treballar en uns campus d’estiu. Potser m’equivoco, però jo estic segur que de no ser per tot el que m’han donat aquests sis anys entrenant nens i nenes, penso que avui no estaria estudiant per ser mestre.
La tarda segueix i, després de la sempre animada estona amb els petits de multiesport, me’n vaig ràpid cap al Municipal de Poble Nou, el camp on vaig jugar els últims anys al Can Colapi. Allà, com sempre, m’esperen puntuals els primers cadets de l’equip que entreno amb un altre exalumne, el Gerard Paz. En el futbol també hi tinc lligams ja que aquest any entreno el fill de la Carme Puigmartí, la que fou la meva tutora de 5è de Primària, una professora més a la llista d’exprofessors que passen a formar part del públic dels partits dels meus equips.
I així acaba la meva jornada, un altre dilluns qualsevol on me’n vaig a dormir sense adonar-me’n de tot el que em dóna i m’ha donat l’Escola. És quan t’atures a pensar-hi que veus qui ets i qui t’envolta quan descobreixes que, potser sí, més que una escola tenim una gran família.
