Em dic Txell Miras i sóc dissenyadora de moda. Des de fa onze anys treballo a Milà per al dissenyador britànic Neil Barrett mentre tiro endavant una marca pròpia aquí. Viatjo molt sovint a Itàlia però visc a Matadepera amb la meva filla i el meu marit.
Vaig ser alumna de l´Escola Pia fins l’any 1995, des dels quatre fins als divuit anys. Aquest edifici va ser la meva segona llar durant catorze anys de la meva vida. A més, a part de ser alumna amb tot el què això suposa, el meu pare va ser director de secundària durant molts anys. Per tant, a casa, no es deixava mai de pensar en l’escola. Així doncs “Els escolapis”, ara “La Pia”, sempre han estat com un membre més de la meva família.
A part d’aquest estret vincle familiar, l´escola va representar una part fonamental en la meva vida, imagino que com per a qualsevol nen o nena. Hi trobes els primers amics, alguns avui encara ho són, espero que per molt de temps. També és a l’escola on hi trobes els primers espais d’independència, on un es va convertint en si mateix, lluny de la protecció dels pares i del caliu de la llar. L’escola és un dels principals contexts on es determina bona part del caràcter i del rol social futur.
De l´Escola Pia en tinc molts records, moltíssims: racons, espais, experiències, jocs, il•lusions i algunes desil•lusions. Quasi tot allò que pot oferir-te la vida ho comences a experimentar a l’escola.
Hi ha mestres que t´ajuden a créixer a nivell personal i intel•lectual. Encara recordo perfectament la classe de 1º EGB, el pupitre, els moments i l´experiència d´aprendre a llegir, aquells nervis de llegir en veu alta davant els companys i l´emoció de ser capaç de fer-ho bé.
Recordo quan em van fer delegada a 3er d’EGB i mai més vaig voler repetir. Tenia una classe mogudeta. Hores d´esbarjo sota les palmeres, petant la xerrada, jugant, llegint, esmorzant… El dia que ens vam asseure al pati del darrere a dibuixar el campanar i el dia que el vam pujar a visitar. Quina alçada! No les teníem totes. El pati preciós de Sant Josep de Calassanç amb la bassa i el paó, aquell “pavo real” que crec que ja no hi és, però el pati segueix igual de bonic. Recordo pujar i baixar escales. Moltes escales! La immensitat del pati de sorra, on els nens jugaven a futbol o a “caniques” mentre les nenes, ens separàvem per voluntat pròpia, anàvem sota el rellotge de sol a saltar a la corda o a les gomes, segons dictés la moda del moment. Aquells passadissos llarguíssims amb rajoles de colors i dibuixos. El menjador, tant bonic, amb aquella balconada quadrada tan senyorial al sostre. Ara, segons m´han dit, ja no hi és. Per normativa actual de sonorització l’han hagut de tapar. Quina llàstima! Les finestres des d’on veiem caure la neu aquell any de la forta nevada, tots tan emocionats. Recordo el teatre i la capella, recordo els Jocs Florals, el Carnestoltes, les “tables” de gimnàs, les classes de dibuix, les festes de Sant Josep de Calassanç, els simulacres d´incendi, les files per sortir al pati, els timbres entre classe i classe, els extraescolars, on vaig tenir els primers contactes amb la costura!. Els primers amors, alguna decepció, el viatge de fí de curs, les convivències…
Podria seguir així, escrivint línies i línies de records que no s’acabarien mai. El record més rellevant però és el d’haver format part de Can Colapi, perquè Can Colapi és i serà part de mi, tota la vida.
