De l’Escola en destaco els valors humanistes
Em dic Sergi Belbel. Soc pare de dos fills ben adults, ja! Excepcionals tots dos: l'Artur i en Valeri. Em dedico al teatre. Soc autor, director i també traductor. De tant en tant, també em dedico a la docència. De Dramatúrgia i també de Guió audiovisual. Ah, també he escrit una novel·la!
A "Can Colapi" (és com sempre n'he dit) hi vaig ser des dels 6 anys, és a dir, des del 1969, fins als 18, és a dir fins al juny de 1981. Sobretot, els valors "humanistes" és el que en destaco. Jo no he estat mai creient i encara menys practicant (ni de jove) i per sort, l'escola incidia (sobretot a partir d'una certa apertura a mitjans d'anys setanta) més en els valors humanistes que en els estrictament catòlics doctrinaris. L'estudi de la llengua, i en particular, la llengua catalana (soc de llengua materna castellana), va ser absolutament determinant pel meu futur (soc un autor català). Ho dec, absolutament, a determinats mestres de l'escola, i en particular a un que no he oblidat mai: l'Àngel Santaulària i Prat. A més a més d'en Santaulària, la Vicky López-Amo, que em va fer néixer la passió per les llengües i la cultura gregues i llatina (Grècia és el bressol del meu ofici, el Teatre), també recordo amb molta estima en Joan Antoni Paloma, de literatura catalana i castellana, la Isabel Caballero de llengua espanyola, en Jordi Viñas d'història, i, també amb molta molta estima recordo en Rajadell, de matemàtiques (que em va dir que m'equivocava en triar lletres en comptes de ciències, perquè em veia fusta de científic, i des d'aleshores em va quedar una sensació estranya d'univers paral·lel: qui, què, on seria ara si hagués fet cas d'en Rajadell i hagués triat ciències?). També recordo l'últim rector que vaig tenir, en Mascaró. No sé si em tenia gaire estima (potser pel meu ateisme?). Tot i així, un cop vaig acabar els estudis, em va citar al seu despatx i em va felicitar molt efusivament pel meu expedient acadèmic. Recordo molt bé aquell dia. Com pots comprovar, en recordo una bona pila, de professors! I en tinc un munt, de records associats a l'escola. Pel que fa als companys i companyes, malauradament no n'he vist gaires des d'aleshores. En un sopar de trenta anys de graduats em va fer una il·lusió enorme tornar a veure algunes persones a qui havia perdut la pista. Curiosament, sobretot noies (ara dones, esclar!). L'entrada de les noies a 1er de BUP (fins aleshores només érem nois) per nosaltres, o almenys per a mi, va ser importantíssim. No puc ni vull citar-les totes, però les tinc ben presents. En particular, ben bé quatre o cinc, amb qui vaig compartir (i amb qui vaig aprendre) moltes coses.
Bé, he dit que no era creient ni practicant, però en honor a la veritat, sí que recordo (quan anava a l'EGB, a BUP ja no, esclar) resar en unes ocasions molt i molt concretes: cada nit d'abans d'anar a una excursió amb l'escola. Recordo sempre resar: "si us plau, Déu Meu, que demà no plogui". Perquè quan anava a primer o a segon (crec) un dia va ploure i ens vam quedar sense excursió i aquell dia el recordo gairebé com un càstig. Les excursions amb autocar de l'Escola Pia (al Montseny, a llocs preciosos del Vallès que ja no deuen ni existir, a l'estany de Banyoles, a Ripoll, les colònies o "Convivències" perduts en no sé quina muntanya, etcètera) les recordo com uns dels millors dies de la meva infantesa.
Actualment no segueixo gaire vinculat a l’Escola. He vist algun professor i algun company i companya, esclar. Aquell sopar de graduats de trenta anys va ser divertit, però massa breu per poder refer lligams. Va ser divertit però massa breu per poder refer lligams. Sempre que em reclamen parlar d'aquells anys, en parlo, amb la dosi justa de nostàlgia, o almenys ho intento. Però la memòria a vegades és traïdora i sempre és un plaer tornar a veure gent amb qui vaig viure aquells moments irrepetibles, sobretot quan són elles i ells qui te les fan recordar, les anècdotes i històries oblidades.
