Sóc Marc Grau i Grau, tinc 33 anys, estic casat, pare d’un fill de tres anys i d’una filla que està a punt d’arribar. Després de cursar el Batxillerat Administratiu, vaig estudiar Direcció d’Empreses a Esade, que em van permetre treballar en una multinacional alemanya durant quatre anys, fins que vaig decidir fer un canvi de rumb. Avui en dia, estic fent el doctorat sobre la conciliació familiar i laboral a la Universitat d’Edinburgh, i col·laboro al mateix temps com investigador al Iese. Per altre costat, sóc voluntari a un centre penitenciari i tinc la sort i l’honor de presidir Justícia i Pau Terrassa. L’Escola ha estat i continua sent un puntal a la meva vida, i aquí teniu el perquè.
Era un diumenge, imagino que de primavera, quan va tenir lloc una trobada curiosa. La trobada entre dos Associacions de Pares i Mares, la de l’Escola Pia i la de la Immaculada Concepció . Era una primera trobada d’aproximació entre dues escoles que aviat serien una. La vintena de nens que érem, vam passar un gran dia com si ens coneguéssim de sempre (beneïda infantesa), jugant en un paller, rient per sota el nas al escoltar el primer mòbil sonar dins d’una església, i sent senzillament feliços, però ningú no podia imaginar que aquella primera trobada, no acabaria únicament amb la unió de les dues escoles, sinó també la unió d’un nen i una nena de cada grup. Era el meu primer contacte amb l’Escola.
De la Puríssima en tinc un record immens, que sempre portaré al cor. De Can Colapi, també i se li afegeix que em va acompanyar en aquells anys que ningú pot oblidar: l’adolescència. En el fons, només he estat sis anys escolaritzat a l’Escola, però el meu vincle encara continua viu des d’aquells dies. Recordo el temut ruedo del Patiño amb una càlida melangia, recordo les nítides matemàtiques explicades amb passió i rigor per l’Assumpta, i la necessitat d’estar al dia pel Josep Margarit, qui per un dels passadissos del camí Fondo (passadissos que corria de petit), em va facilitar un llibret informatiu d’Esade, escola on acabaria estudiant.
El que sempre he valorat de l’Escola és que viu els seus valors (oberta, acollidora,…) d’una forma ben sincera i humana. I tot i les grans magnituds que la defineixen, l’escola és capaç d’arribar i atendre a cada alumne personalment. L’Escola, m’agrada, perquè és bona escola sense seguir el model tradicional d’elitisme econòmic, ni el model d’elitisme intel·lectual més actual, on no pots continuar si no segueixes el nivell acadèmic marcat, sinó perquè segueix un model profundament humà d’atendre a cada nen com a persona única que és.
Una altre de les gràcies, és que de la mateixa manera que l’escola és capaç de personalitzar-se en cada nen i nena, aquests també poden arribar a personalitzar-se en certa manera l’escola, a partir de la música, l’esport o de la pastoral entre d’altres. Jo, vaig decidir fer-ho a través de l’esport (bàsquet), i ha través dels grups de pregària. Aquests grups liderats per l’estimat Ferran Mateos, em vam portar més tard a ser monitor durant més de deu anys, i fins i tot, a participar en un emotiu camp de treball a Tijuana, Mèxic. D’allà en va sortir un grup de reflexió amb la Comunitat Escolàpia de Sabadell, i que s’ha consolidat com el grup Un Pas Més. De nou, durant tots aquests anys i aventures vaig coincidir amb aquella nena, ja més gran, que vaig conèixer en una trobada casual un diumenge aparentment de primavera. No tinc cap dubte, que l’escola va ser la responsable d’encendre aquesta espurna que em porta avui en dia a ser voluntari, i que en part m’hagi ajudat a engrescar-me en feines i projectes amb un fort component humà.
