Soc el Marc Cerrudo, exalumne de l'escola... i també exjugador del Can Colapi! He estudiat Periodisme i actualment treballo com a Cap de Comunicació de la Llibreria Altaïr de Barcelona i com a community manager de la revista digital Serielizados. Aquest any he publicat la meva primera novel·la, Lluny vol dir mai més, després de guanyar el Premi Roc Boronat.
Vaig anar a l'escola des dels tres anys fins als divuit, de P3 fins a segon de Batxillerat. Quinze anys de la meva vida, la meitat justa, ja que aquest 2021 n'he fet trenta; com us podeu imaginar, doncs, sento l'escola com una segona casa i és l'escenari de records molt bonics. A l'escola vaig començar a jugar a futbol, una de les meves grans passions, i hi vaig aprendre a llegir i escriure, que és al que avui en dia em dedico professionalment. Per dir-ho d'una forma més simple, no seria qui sóc si no hagués anat a l'Escola Pia de Terrassa. També és un lloc on he forjat amistats per a tota la vida, i el fet que el meu pare sigui director de Batxillerat acaba de fer que el vincle que tinc amb l'escola vagi molt més enllà de l'àmbit acadèmic.
La meva carrera literària, en certa manera, va començar a l'escola. Quan feia 3r d'ESO, els professors ens van proposar participar en un concurs literari escolar. Vaig enviar un text i vaig tenir la gran sort de ser escollit guanyador. Des d'aquell dia em vaig adonar que m'encanta escriure, inventar històries, crear personatges; va ser el primer pas d'un camí que m'ha portat molts anys després a publicar el meu primer llibre.
Per mi l’Escola és “Infantesa, amics i creixement”. Em permetreu que em surti una mica la vena d'escriptor, però crec que els millors moments viscuts a l'escola són aquells que ja no recordo. No em vull quedar amb un moment concret de felicitat, sinó amb tots aquells dies normals d'escola on la meva vida era a vegades pausada, altres més nerviosa pels exàmens, sempre riallera, amb els alts i baixos necessaris per a poc a poc deixar de ser un nen i convertir-me en un adolescent. Va ser en aquests dies normals, dies oblidats, en els quals va créixer la persona qui sóc ara. Perquè, al cap i a la fi, una escola és un lloc on fer-se persona.
