Ivan Ortiz Sánchez

Perquè al final el que queda no és només el que s’hi aprèn acadèmicament,
sinó tot el que s’hi comparteix.

Queda lluny, però no massa, quan l’Anna Soler, la meva tutora de P3, em va introduir en aquest món. Aleshores jo era molt petit, així com tots els meus companys i companyes de la classe del Gaudí. Recordo que cada vegada que anàvem a l’edifici principal l’escola gran— tothom quedava parat davant d’aquell palau, un palau que m’acolliria durant deu cursos, tota una etapa de la meva vida, i pel qual, com algunes persones podran corroborar, encara m’agrada passejar de tant en tant quan vaig a la mediateca o es convoca alguna reunió del consell escolar. Quan vaig acabar quart d’ESO i em va tocar desplaçar-me a Camí Fondo, vaig haver de prendre una difícil decisió: quin Batxillerat estudiar. Després de molts dubtes, vaig optar pel científic, i sempre n’he estat satisfet.

Ara les decisions són encara més complicades, potser per la pressió del temps i perquè no he tingut mai cap pressa per fer-me gran. Pel que fa als estudis, començaré un grau d’Enginyeria Biomèdica a la Universitat Pompeu Fabra. Les matemàtiques, la física, la química i la biologia m’apassionen. Sé que a vegades poden no ser fàcils, però el repte que suposen sempre ha estat per a mi una motivació per enfrontar-m’hi. També tinc altres projectes al cap, com llegir i escriure sobre un munt de temes que vull investigar, continuar tocant el piano, començar amb la guitarra i aprendre a pintar, tot pel meu compte si és possible.

En tot cas, construiré el meu camí recordant aquest tram que ja he recorregut; i és que, al capdavall, ara que deixo l’escola és quan valoro amb gratitud tot el que hi he viscut, perquè l’Escola Pia és el conjunt de totes les persones amb qui he compartit aquests anys: persones que acaben convertint-se en els teus millors amics i amigues, persones amb qui anar a prendre alguna cosa de tant en tant, persones a qui recitar un “¡Oh capitán, mi capitán!” el darrer dia de curs, persones a qui abraçar inesperadament, persones amb qui debatre sobre la vida dins de petites sales per després acabar passant moments entranyables visitant ciutats, persones que et conviden a no deixar mai d’escriure, persones que malgrat tenir un munt de feina s’esforcen a atendre’t en qualsevol moment i sempre amb un somriure…

Se’m fa certament estrany dir que sóc ex-alumne de l’Escola Pia, ara que tot just he acabat Batxillerat, i és en moments com aquest quan m’aturo a reflexionar sobre tots aquests anys que he compartit amb l’escola.

Gràcies!

Ivan Ortiz Sánchez