Cesca Miralles

Per mi l’escola ha estat el lloc on formar-me com a persona, on aprendre a pensar, raonar, opinar i créixer fent-me una opinió pròpia. Avui segueixo vinculada a l’escola perquè els meus fills en són alumnes.

Sóc Cesca, ex alumne de l’escola i visitadora metge de professió. Informo als metges sobre novetats terapèutiques farmacològiques i és ben cert que fa 20 anys no sabia que aquesta professió existís. A mi m’agradava l’art i el màrqueting i ja em veia en una galeria envoltada de pintures i bohemis…

Després de cursar 3 llicenciatures la vida em va anar portant cap a camins desconeguts com a la majoria de la meva “quinta”. És per això que puc assegurar que a mi l’escola, a més de formar-me en coneixements acadèmics imprescindibles i donar-me uns bons pilars, hi vaig aprendre que mai no es pot saber tot i que el més important és saber on documentar-se. I aquest fet m’ha ajudat a millorar professionalment doncs el què no se sap s’aprèn sempre que hi estiguis disposat.

La voluntat i la constància que vaig aprendre des de ben jove a l’escola és el què sempre m’ha ajudat a caminar endavant professionalment. Ara sóc capaç de parlar de tractaments i de pacients, de fàrmacs i d’estratègies terapèutiques d’Oncologia, d’Hematologia o de Neurologia amb grans professionals i líders d’opinió. Qui ho hagués dit!

Per mi l’escola ha estat el lloc on formar-me com a persona, on aprendre a pensar, raonar, opinar i créixer fent-me una opinió pròpia. Un caràcter i una personalitat. També hi vaig aprendre que no puc agradar a tothom i que això és un aspecte essencial de la diversitat. Aquest fet em va ajudar a buscar el meu lloc, el meu espai a la societat.

I va ser a l’escola on vaig fer bons i grans amics que a hores d’ara i després de tants anys ja són la meva segona família, amb ells he après a ser honesta i transparent, a compartir, riure i plorar. En fi, a créixer com ésser humà.

Avui segueixo vinculada a l’escola perquè els meus fills en són alumnes i el què més els desitjo és que aprenguin a caminar per la vida amb pas ferm i la consciència tranquil·la, que siguin feliços exercint d’allò que més els agradi, com jo he tingut la sort d’aconseguir. Seguim fent camí a Can Colapi o com dirien els meus fills avui, a la Pia.