Patir en silenci

La permanent humitat de les galtes,
que noten l’excés de llàgrimes vessades,
el teu mig somriure
per no fer sospitar les veïnes.

T’intentes convèncer que sí que t’estima,
que al cap i a la fi no és tant greu,
que no fa tant mal
que et girin la cara de tant en tant.

Tot va bé fins que ell arriba,
i poses a dormir als nens,
saps que és com cada dia,
i et dius que no passarà més.
demà sí, demà hi posaràs fi.

Saps que no pots seguir així,
mires els petits, que estan adormits,
no es mereixen res d’això
necessiten una bona educació.

Tu tenies els teus valors,
fins que ell tel’s va prohibir,
i se’t tanquen els ulls,
però no vols dormir,
segueixes cansada, igual que ahir.
la por constant et torna a envaïr.

Mireia Codinas