El robatori

El sol comença a desaparèixer per deixar pas a les estrelles brillants i a la lluna adormida, quan el meu pare s’aixeca de la cadira vella i amb la seva mà gran agafa una copa transparent i amb la dreta una cullera la qual pica contra ella i crea un soroll agut però suau per fer callar el xivarri:

—Fem un brindis per la meva estimada filla i el seu gran espòs. Desitgem de tot cor que la vostra nova vida que començarà a partir d’ara, estigui plena d’amor, de lleialtat i salut! Visca els nuvis! —la seva veu greu ressona per la sala com si fóssim en una cova sense fi.

En acabar les paraules veig una gota d’aigua dolça que rellisca per les seves galtes encara humides fins a caure dolçament sobre la gran catifa marró amb brodats de flors roses i verdes que havien pertangut a la família des de feia més d’un segle. Cent cadires s’aparten de cop de la gran i rodona taula de fusta i tota la gent dreta agafa les seves copes i les alcen ben amunt:

—Visca els nuvis! —criden tots de cop ben emocionats.

Haig d’admetre que les paraules del meu pare m’emocionen, per això no dubto ni un sol moment en aixecar-me de la vella cadira i córrer en els seus braços forts. Ens submergim en una afectuosa i tendra abraçada que fa que em recordi la meva infància. Comencen a venir-me flaixos de tots aquells moments viscuts amb el meu pare: Quan jugava amb mi a nines, quan anàvem al Prat i fèiem un pícnic,…

Em separo dels seus braços i li miro en els seus ulls grans i foscos però plens d’amor. Em veig reflectida com un mirall en la seva càlida mirada. Sense parlar em transmet tot el que ell em vol dir. Una veu ens fa tornar a la Terra. És la de la cambrera que està intentant trobar un espai buit per on posar els plats:
—Perdoni, necessito passar.
—Si, perdona’m —es disculpa el meu pare mentre s’aparta una mica de la taula per deixar-la passar.

Miro per últim cop al meu pare i després li faig un petó al meu oncle, que seu al costat del meu pare i un altre a la meva mare acompanyat d’una abraçada, ella seu a l’esquerra del pare i a la meva dreta. M’assec i contemplo el pa amb tomàquet i embotits situats davant meu. Quina pinta! Miro al meu oncle que té la mirada freda i clavada en algú, la vaig seguint i veig que arriba fins el meu marit. No sé que ha fet perquè el miri així però el meu Oncle té una personalitat una mica estranya, és fred, distant, a vegades pot ser força antipàtic,…
La gran taula rodona situada al centre, amb l’estovalla blanca per sobre i plena de convidats animats, parlant, rient i comentant és el que dóna vida i alegria en aquella habitació trista i esgarrifant. Sobre seu s’estén una gran làmpada de sobretaula amb una forma d’aranya que crea misterioses ombres, malauradament no és suficient per acabar d’il·luminar la sala.
Al voltant de les parets antiquíssimes i que contenen un munt de misteris encara no revelats, es recolzen armaris antics de fusta, tenen una forma única i estranya amb unes corbes regulars que ressegueixen la seva silueta. Dins seu s’observen plats de ceràmica gairebé no utilitzats i tasses que serveixen més per decorar que per cap altra cosa.
No només hi ha armaris sinó també prestatgeries amb fotos de tota la nostra família. En una surt el meu germà quan era molt petit entre els braços de la meva mare, i el meu pare al costat d’ella amb l’americana i els pantalons negres ben planxats per la mare. Del coll penja una corbata molt ben cordada vermella i amb ratlles blaves quasi negres. Tots somriuen i miren a la càmera excepte el meu germà. En els seus rostres es pot observar una gran felicitat. En el fons hi ha la gran porta exterior de la mansió blanca i encara no reformada. La balda té forma de lleó, que fa la impressió que en qualsevol moment pot cobrar vida.

En una altra hi ha llibres amuntegats coberts per una gran manta de pols. Entre dos armaris hi ha una petita taula molt similar a la gran taula rodona, però aquesta és rectangular. En el centre hi ha un ram de flors mortes que temps enrere havien estat unes boniques roses vermelles plenes d’alegria i una olor increíblement agradable. També hi ha dues espelmes a cada costat. A través dels grans finestrals es veu la fosca i negra nit acompanyada d’unes poques estrelles. Una gran quantitat de minúscules gotes van caient ràpidament sobre la gespa verda i llarga del bell jardí. La resta de la sala l’ocupa una gran llar de foc freda i sense cap llum. Davant seu hi ha uns grans sofàs còmodes i negres com la nit. En uns dels cantons de la llar hi ha unes petites gotes de sang ben seques.

El segon plat són uns filets amb tomàquets a rodanxes per sobre i formatge. Tallo amb el ganivet un petit tros, bufo i me’l poso a la boca. Té una gran textura i un sabor deliciós que em recorre tot el cos. Està boníssim.

—Que bo! —exclamo mentre em poso un altre a la boca.

—La veritat és que si, mai havia provat un plat així —diu el meu marit.

―Que bé doncs! Estic contenta que t’hagi agradat tant! Has sentit mare?

―Si ―és un si molt sec tot i que ho intenta dissimular amb un somriure molt forçat.

―Com porteu el tema de la casa? ―pregunta un amic nostre.

―Precisament quan s’acabi aquesta nit ens mudarem allà, és la casa que buscàvem. De moment, tenim tots els mobles necessaris per viure, però de mica en mica anirem comprant més per tenir la màxima comoditat.

―Enhorabona ―diu la meva mare fredament sense ni tans sols aixecar la vista del plat.

L’ambient es tensa en sentir les paraules tan seques de la meva mare. Tothom baixa el cap i mira el seu plat gairebé acabat. Algunes persones intenten trencar el gel però s’ho acaben repensant i decideixen no dir res. Però si que hi ha una persona que el trenca en preguntar:

―Disculpi senyora, vaig a dalt per fer els llits ―és la veu de la criada. Està situada darrera d’ella i parla ben fluixet segurament per no molestar molt.

―A què esperaves per fer-los?- El meu pare decideix parlar abans que la meva mare, però més o menys és el que hagués dit ella. Ell si que no li ha fet res parlar alt i ben fort. Es nota que està ben enfadat.

―Jo visc en Amèrica, en una casa molt luxosa que òbviament necessita uns grans cuidats, però en ningun moment els haig de dir a les meves criades el que han de fer. Hauria de prendre exemple d’elles ―aquest comentari tan brusc l’ha fet el meu oncle. Ell si que està enfadat. Rapidament la senyora de la neteja gira lentament el cap cap a l’esquerra fins trobar-se amb la mirada del meu oncle, i li dirigeix una mirada amenaçadora i assassina.

Torna cap als seus propis passos i lentament s’allunya de la gran taula rodona i puja les escales velles que provoquen uns grinyols força molestos. Torno a mirar el meu plat ja acabat quan deixo de sentir el soroll de les seves passes en picar contra el terra de dalt. Al passar un poca estona, apareix la cambrera i va portant els plats bruts cap a la cuina. Quan a la taula només queden les copes plenes encara de vi i alguns mocadors bruts de tomàquet, oli, … Porten el segon plat que són uns canelons de carn, una miqueta d’amanida i un petit bol amb una salsa blanca per substituir la beixamel. Jo opinio què és força original, a més és un dels plats què més m’agraden.

―Ja hem acabat! ―és un crit entusiasmat fet per les dues bessones. ―Anem al pati!

―D’acord, crec que ja no plou, però el terra està molt mullat segurament per tan vigileu de no embrutar-vos els vestits tan macos i no us tireu per la gespa ni res d’això, entesos? ―diu el matrimoni que te les bessones.

―Si ―no ho diuen molt entusiasmades, sobretot la bessona una mica més trapella, ja què li agrada embrutar-se i fer entremaliadures.

S’aparten de la taula i se’n van corrent amb els seus vestits roses movent-se com el vent igual que els seus cabells castanys clars que els arriben fins a la cintura primeta que tenen. Se sent un soroll de la gran porta blanca i un altre molt més fort que indica que l’han tancada.

―On està el lavabo? —em pregunta el meu espòs després d’haver mirat per tots els cantons de la sala per intentar localitzar-lo.

M’aixeco de la cadira, li agafo la mà i l’acompanyo fins a la dreta del meu oncle. Allà hi ha el meu germà.

—Et faria res acompanyar-lo si us plau —dic amb un somriure una mica forçat—Aneu al que hi ha a dalt. El d’abaix està embussat. —els alerto.

—D’acord, però serà l’última vegada —em diu a cau d’orella una mica molest.

—Gràcies.

Es van allunyant de mica en mica fins a desaparèixer en fosca penombra. Poc més tard també puja el majordom. L’oncle mira al pare amb una mirada que ningú sabria desxifrar i seguidament s’aixequen i ens diuen que pugen un segon al pis de dalt per fer una cosa. De sobte se senten uns sorolls estranys, algun cop contra alguna cosa que ve del pis de dalt. Tothom aixeca el cap per mirar al sostre i el baixen per mirar a la meva mare.

—No és res. Serà el meu marit —ho diu poc convençuda i qui no la coneix li podria colar, però els qui la coneixen molt bé, són capaços d’entendre que el que ha dit és una mentida, i jo sóc una d’aquestes. Però no vull dir res.

De sobte s’apaga la llum de sobre taula i les del voltant i ens quedem sotmesos en una profunda i tenebrosa foscor. Es tornen a sentir uns sorolls molt estranys i una mica esgarrifosos. De sobte se sent un crit ofegat, ple de dolor. Corre el pànic d’una manera molt gran i sento punxades a l’estómac. Estic preocupada pel meu pare, pel meu oncle, espòs i germà. De qui era aquest crit? Per qui ha estat provocat? Algú baixa les escales que provoquen un soroll molest acompanyat d’uns cops secs. Se senten algunes cadires movent-se prop de mi, però sóc incapaç de descobrir de qui es tracta per la foscor i perquè hi ha força soroll entre nosaltres de convidats murmuren coses.

De sobte un espelma amb una petita flama il·lumina una mica la sala, el porta el majordom. S’enfila sobre una cadira i amb la petita flama aprofita i encén la gran làmpada de sobre taula. Tothom es mira i ens veiem envoltats d’un gran silenci terrorífic.

—On estan!? —crida la mare desesperada.

—Qui? ―pregunto espantada.

—Qui creus que serà? El pare i l’oncle Indià! —la mare s’aixeca de la cadira molt bruscament fent-la caure a terra amb un cop sec.

—Estaran a dalt no!? —la meva veu no és la mateixa de sempre. Estic espantada, sé que el crit era de l’oncle Indià o del pare, ja que abans d’aquesta hipòtesi he comprovat que el meu germà i marit estiguessin bé.
Efectivament.

Agafo a la mare pels hombros per tranquil·litzar-la, però aquesta l’esquiva rapidament i puja a dalt. Miro al meu marit i li pregunto:

—Que ha passat allà dalt?

—No sé, de sobte s’han …

—AH!! ―és la veu de la meva mare. El crit és terrorífic.

—Ara vinc ―els hi dic als familiars i convidats. —quedeu-vos aquí—mai havia estat tan espantada. Sento punxades en la panxa, tinc por i estic nerviosa.

—Vaig amb tu ―diu el meu marit.

—I jo ―diu el meu germà.

Pugem les escales ràpidament mentre sentim que els nostres peus s’enfonsen en la vella fusta. Correm per l’extens passadís mentre mirem les habitacions. En la meva habitació no hi ha ningú, en la dels meus pares tampoc, en la sala de la roba tampoc, en l’estudi…

—Pares, oncle! —xisclo de cop. Sento que el meu cos soporta un gran pes i cada cop em costa més de caminar.

Corro fins arribar on estan ells mentre em vaig ensopegantt amb el meu vestit blanc i llarg fins els peus. L’oncle està estirat a terra sota un gran bassal de sang. Subjecta amb una mà un ganivet de cuina tacat amb una gota de sang. Té forces talls pels braços, panxa i algun per el coll. Puc deduir que l’assassí no savia o no veia a qui estava atacant. El pare subjecte amb una mà el cap de l’oncle mentre li cau alguna llàgrima per les seves galtes. Em giro cap a la porta. La mare s’ha quedat arran la porta, dreta, immòbil. Ella és detectiu i és una experta en aquests casos però mai l’havia vist així. De sobte crido ben fort mentre em cauen llàgrimes pels ulls:

—A què estàs esperant germà? Vols fer el favor d’anar a cridar a la policia i als metges! —estic desesperada, el vull al meu costat sempre i no em podria permetre perdre una persona tan important per a mi en el dia del meu casament.

Ell no diu res i se’n van ràpidament. Torno a girar el cap cap on està el meu oncle estès en el terra i esmento amb un fil de veu:

—Pare… Què… Què ha passat?

—No sé… ha passat tot tan ràpid… no m’ha donat temps de reaccionar fins que l’assassí a escapat. He encès un espelma i m’he trobat a l’oncle així. No sé qui podria haver estat. L’oncle ha tancat totes les portes amb clau abans de pujar, però no se molt bé perquè. Ell sabia qui era l’assassí però en ningún moment m’ho ha dit.

―Llavors… La porta … Pare les claus!

Agafo les claus a l’aire.Travesso tot el passadís, baixo les escales de dos en dos i em dirigeixo cap a la porta d’entrada. Allà hi ha el meu germà. Abans de que ell em veies estava mirant per tot arreu. Podria ser perquè busques les claus.
—Agafa-les! —li crido tirant-li les claus com havia fet el meu pare.
Ell les agafa sense cap problema i obre la porta ràpidament i la tanca sense clau.

—Què està passant? —pregunta algú.

Em miro a tots els presents. Que faig? Volen una resposta i no els puc mentir… però per l’altra banda si els hi dic s’alarmaran i s’escamparà un gran pànic.

—No patiu, està tot controlat, entesos? Vosaltres quedeu-vos aquí. Cuinera?

—Si?- ha sortit de la cuina i es dirigeix fins a mi amb els seus passos grans. ―Que vol?

—Prepara les postres. Seieu tots, mentre el meu marit us tocarà cançons amb la guitarra, d’acord?

—Jo?- no li fa molta gràcia tocar ara la guitarra però acabarà tocant sense problemes, el conec massa bé.
—Si tu, ara vinc.

Sento comentaris dels convidats que em pregunten que està passant però no vull dir res per tant els ignoro. Travesso el menjador i em dirigeixo fins a la sala on tenim tots els instruments. Remeno entre tots aquells “trastos” fins trobar la guitarra afinada del meu pare. No me la miro ni res, només em dedico a caminar a pas ràpid per entretenir aquella gent tan histèrica. Arribo al menjador i li dono la guitarra:

—Bona sort. No expliquis res de lo succeït si us plau —li dic a cau d’orella.

—Tranquil.la —em promet.

Torno al pis de dalt, però abans d’anar amb l’oncle passo pel lavabo, agafo paper, un bol d’aigua… El metge encara tardarà per tant intentaré ajudar a l’oncle en tot el que estigui al meu abast. Entro a l’estudi. La mare ja s’ha recuperat i està investigant per l’habitació per trobar respostes de l’assassí.

—He portat això. Espero que serveixi —dic força desanimada.

—I tant filla! —em respon el pare.

—Ara només cal esperar una mica i…

—Hi ha una corda —diu me mare assenyalant amb el dit índex la finestra

M’acosto i contemplo l’exterior de la finestra. Efectivament. És la corda rosa que portaven les bessones per saltar a corda.

—S’ha escapat per fora! Llavors serà impossible trobar-lo. Està tot perdut. —dic molt desesperada amb el cap abaixat.

—No tan ràpid. Si observem amb atenció, no hi ha cap petjada marcada a terra.

—I?, per què s’haurien de quedar les petjades. —contesto sense entendre res. Crec que mai podré ser una gran detectiu com ella.

—Vas molt ràpida i no penses. Mentre sopàvem plovia a gots i barrals. Si s’ha anat per la finestra… significa que era una persona de fora per tant en entrar a la casa o en aquesta habitació, el terra hauria d’estar brut de gespa, aigua o fang —sembla molt confiada de la seva deducció.

—Potser ho ha netejat.

—No siguis incrèdula filla. Quin assassí o lladre es molestaria per fer-ho? El temps que tardés a fer-ho seria el temps suficient per capturar-lo.

—Tens raó! Ja ho he entès tot! El lladre ha d’estar per aquí —per fi ho he entés tot. Ara quadra tot: Les escales, les cadires, la corda de saltar de les bessones,…

Ja està tot arreglat. Podem descartar un munt de possibilitats. Ara només cal trobar-lo. Qui s’ho anava a imaginar que fos un de nosaltres qui hagués assassinat a l’oncle. La música de la guitarra ha calmat força l’ambient i crec que ja s’han calmat els convidats. Ara toca una melodia força marxosa: Down the road a piece.

―Ja han arribat! ―la veu prové del pis de baix. És el meu germà!

Escolto una o més persones pujant les escales i després recorrent el llarg passadís.
―Hola, que tal l’Oncle? Aquí està la metgessa, els policies estan a baix, us estan esperant. ―al parlar, parla molt ofegadament, segur que ha corregut molt per anar a avisar la metgessa i els policies. Em sento molt alleujada, però em sembla estrany que el metge sigui una noia, no és molt comú que diguem.

―Hola, aquest és el ferit veritat?

―Sí, sí ―respon el meu pare neguitós.

―M’han explicat que ha estat apunyalat, és correcte?

―Sí, per un assassí.

―Ens l’emportarem a l’hospital, quan els policies comprovin la sala del crim. ―fa una petita pausa com si volgués dir alguna cosa, però no sabés segur si dir-la o no. ―Està molt greu, no sé si hi pot haver alguna oportunitat de què visqui sincerament, però farem tot el que estigui al nostre abast.

El meu germà m’agafa i em porta cap a la sala d’espera. Allà estan tots reunits.La sala es petita però força acollidora, les parets són d’un color beix claret i el terra fet de parquet que en trepitjar-lo grinyola, com si es queixés del dolor causat per les passes en trepitjar-lo. En el centre de la sala d’estar hi ha una petita taula marrona i baixeta envoltada per tres sofàs verds. Sobre la taula hi ha dues tasses de cafè encara no tastat sobre uns platets de ceràmica blancs amb decorats de flors blaves. En els sofàs estan asseguts tots els convidats, estan nerviosos i preocupats per lo succeït. La meva mirada va passant per tots els presents, per inspeccionar detingudament qualsevol detall que els pugui delatar. En el sofà del mig que mira cap a la porta hi ha dos agents. Un és vell i té la pinta d’haver resolt un munt de crims i tenir moltíssima experiència. La mirada la té cansada pels anys i en els seus ulls foscos veig molts sentiments amagats: Veig traumes viscuts segurament dels seus primers crims, veig soledat, tristesa per tots aquells cossos sense vida que es va trobar. Inspeccionant més endins dels seus ulls veig que està enfadat amb si mateix per molts casos que en el passat no va resoldre. En canvi, en girar la mirada cap al segon inspector puc percebre un gran nerviosisme i inseguretat. És jove, és força alt i prim. Va vestit una mica més diferent que el vell. Porta un uniforme blau llis amb una placa policial. Els pantalons li van una mica grans per la seva primesa i estan cordats amb un cinturó de cuir marrons. Té els cabells rosos i una mica més arrissats. Té uns ulls verds impressionants i una boca ampla. És força guapo. Aquest no em transmet cap sentiment apart del nerviosisme i la inseguretat. Segurament aquest és el seu primer cas.

―Bona nit ―em saluden.

―Molt bona nit.
―Ens agradaria veure l’escenari del crim, podríem?
―Sí, és clar. Seguiu-me.
―Si no us importa, us agrairíem que esperessiu aquí. Gràcies.
Els acompanyo fins a l’estudi perquè investiguin. Els inspectors revisen tots els mobles, cadires, … detalladament. L’inspector més jove va prenent apunts de les conclusions de l’inspector més vell i anota els fets més importants que ell mateix va descobrint de mica en mica. Presten molta atenció sobretot a la finestra on “suposadament” ha escapat l’assassí amb una corda rosa de saltar que estan inspeccionant els dos agents. Estan molt concentrats en la seva feina i opino que l’ha estan fent força bé.
Sota la finestra hi ha una taula d’escriptori marrona ben ampla enganxada a la paret. Sobre seu hi ha un munt de fulls escampats i un pot de tinta vessat sobre la taula. També hi ha una cadira gran, negra i còmode de tipus empresari que està davant de la taula. Uns grans armaris envolten totes les parets de color beig. Tots els objectes, llibres,… Situats en l’armari estan molt desordenat i la majoria trencats. Tot remenat i tirat pel terra. Un complet desordre. El lladre volia alguna cosa… I ho han aconseguit:

―La Caixa forta! Ha estat saquejada!

―Que? ―cridem tots ben fort, mentre anem cap a on estan els dos inspectors.

―No queda res.

La caixa forta està completament abonyegada, i el pany està forçat. No hi ha cap moneda ni res escampat pel terra.
―Hem de trobar la palanca amb la qual l’ha obert i ja sabrem qui és amb les empremtes digitals ―comenta l’inspector més vell. ―Busqueu per l’habitació, segurament estarà per aquí. Dubto molt que se l’hagi emportat.

―Vosaltres creieu que un lladre ben preparat com el que ha robat aquí hagués deixat una prova tan evident? ―comenta la mare.

―Eh? Si us plau deixi’ns a nosaltres, entesos?- És el comentari de l’inspector. ―Vosaltres aneu a la sala d’espera. Allà us interrogarem.
Ja són les dos de la matinada però els policies han prohibit que se’n vagin per si de cas. Ara estem tots a la sala d’espera. Alguns estan asseguts al terra i altres al sofà per la falta de lloc.
―Molt bé. Ara us subtmetrem a un interrogatori. Mentre jo estic amb cada un de vosaltres, l’hi explicareu al meu ajudant, Miquel tot el que ha succeït en les últimes deu hores. Molt bé, on podriem fer l’interrogator senyora?
―Si us sembla bé en el menjador.
―Si, no hi ha cap problema. Començaré l’interrogatori amb vosté.
Ha assenyalat a l’amic del meu marit. La meva mare es dirigeix cap a la porta per poder guiar l’inspector. Però ell la deixa de seguir quan sent:

―No és just!

―No tinc per què aguantar aquestes ximpleries.

―Estic d’acord!

Són els comentaris que fan els convidats. Estan força desacord amb tot això però no puc fer res, jo. Lamento profundament el que està passant.

―No estic dient que cap de vosaltres sigui el culpable, ja que pensem que el lladre venia de fora, però és la nostra obligació interrogar-vos per si vau veure alguna cosa interessant entesos?
Dit això ells tres se’n van de la sala d’estar i ens quedem tots excepte la meva mare que després d’acompanyar a l’inspector cap al menjador se’n va a la sala del crim. Passem més d’una hora explicant tots els fets detalladament, des de que ens casem. No mencionem cap persona que pugui ser sospitosa. Cadascú comenta el que ell va viure i veure. Més o menys estem tots d’acord, tot i que hi ha persones que comenten coses en què jo no hi estic d’acord, però no dic res. Ens s’ometem en un llarg i interminable debat que sembla que no s’acabi.
Són les cinc i l’inspector ja ha interrogat a tots els convidats, criats, majordom, cuinera ,… Llavors els dos inspectors es queden a soles i comparteixen tota la informació que han tret dels convidats. Mentre, a la sala d’estar tots comenten alguna cosa i hi ha un gran xivarri. Més tard, els dos inspectors entren per la porta de fusta i ens anuncien:
―D’acord, tenim una bona notícia i una de dolenta. La bona és que ningú de tots vosaltres és culpable d’haver assassinat a l’oncle i robar un munt de bitllets i monedes. La dolenta és què el lladre és a la immensa ciutat i això provocarà que el cas s’allargui moltissim més del què esperàvem.

―Sou els pitjors inspectors. Vosaltres creieu que ve de fora el culpable? ―torna ha ser ma mare. Està arrepenjada a la porta acabada de tancar per ella. Mira al terra i els ulls gairebé se li veuen.

―I què vols doncs. La finestra està oberta i a més hi ha una corda que penja.

━No penseu que pot haver estat un engany?

Els inspectors es queden bocabadats. Com pot ser que no hagin pensat en aquella possibilitat? Llavors la meva mare els i explica tot el que m’ha explicat a mi sobre la finestra, les petjades i la corda.

―Val i on està la teva hipòtesis?

―Totes les portes que donen a l’exterior estan tancades o ho estaven abans que vinguéssiu. Això significa que ha d’estar per aquí ja que sense les claus és impossible sortir d’aquesta mansió. Ha robat un munt de diners per tant és impossible que ens costi de descobrir-lo, ell no ha pensat amb això. A l’endur-se una gran quantitat, qualsevol moviment que faci ell amb els diners es notarà massa bé. Fem un petit resum. Els que han pujat a dalt són culpables…

―I per què eh? Quina prova tens tu de que jo puc ser el culpable? ― crida el meu marit.

―Fàcil. Quan s’han apagat els llums eren les 11:15 i s’han encès a les 11.20. Amb les llums apagades no dóna temps a pujar i baixar les escales a fosques en quinze minuts. I abans de què s’apaguessin els llums ja havien començat el seu pla, ja què aquí, a baix se sentien sorolls de cops. Segurament ja buscava la caixa forta avans d’apagar-les. Per tant els sospitosos són: El marit de la meva filla, el meu fill, l’oncle Indià, el meu marit, el majordom i la meva criada. Dues persones queden descartades. I aquests són el majordom i la criada. Hi ha dies que estan sols a casa. No hagués sigut més senzill fer-ho en un d’aquells dies, que arriscar-se ara? El meu marit també queda descartat, ja que també es queda sol, però a més ha estat tota l’estona amb l’oncle. El ganivet i la palanca no l’ha pogut guardar en lloc, ja que no l’hi hagués donat temps a amagar-la en cap habitació.

―I per què no?

―Immediatament que s’han obert les llums he sortit a buscar-los. Ell tenia aquest petit temps per amagar-lo, però li hauria donat temps? La resposta és no. En cas que si, hagués deixat un rastre de sang rere seu.

―Potser el ganivet era el que tenia l’oncle a la mà- comenta el meu espòs.

La meva mare mira fixament a ell amb una mirada tan amenaçadora que donava ganes d’anar-se’n d’aquella casa.

―Impossible, estava molt poc tacat de sang.

―Potser l’ha eixugat

―Hagués malgastat el temps- contesta ma mare.

―L’hem inspeccionat i només hi ha empremtes de la cuinera i ell. Però la cuinera estava a la cuina oi?

―Si, i l’oncle amb aquesta hipòtesis queda descartat que s’hagi suïcidat. Primer perquè el ganivet estava molt poc tacat de sang i segon perquè de que li hagués servit robar diners si després moriria? A més en ninguna mà tenia diners. Doncs l’únic culpable és… TU!

Assenyala amb el seu dit al meu marit. Ell s’aixeca del sofà verd de la sala d’estar indignat i és rebota contra ella.

―Com vols que hagi sigut jo!!??

―Senzill. On està la teva americana?

―No sé de què em parles.

La meva mare agafa el seu mòbil i ensenya una foto d’ell i jo quan estàvem a taula sopant. Ell portava l’americana del casament negra que feia conjunt amb els seus pantalons i el seu cabell fosc i contrast amb els ulls blaus. L’americana estava descordada per tant es veia la samarreta blanquíssima.

―Que me’n dius de la samarreta que portes ara? Són diferents oi? Estàs suant de calor? Vas massa ben abrigat per estar per casa. Descorda’t la samarreta blau fosc que portes ara.
―I perquè ho hauria de fer si es pot saber?
―Si us plau, fes el favor de descordarte-la. ―li obliga l’inspector més vell.

El meu marit se la descorda i sota porta una altra d’un color blau però més claret. Per la part de la panxa hi ha una petita i clara taca de sang.

―Descordat l’altre- li obliga la meva mare.

―Això és absurd- crida enfadat

―Tens alguna cosa per ocultar?

Tothom està prestant una gran atenció al meu marit, tant que semblen embobats. Ell enfadat se la descorda. A sota porta aquella samarreta blanca que portava en el moment de la foto. Però hi ha un detall que sorprèn als presents. Una taca de sang molt obvia.

―Treu-te la camisa immediatament- li ordenen els inspectors.
―Agent, li faria res acompanyar-me? ―pregunta la meva mare mirant cap a ell.

La meva mare i l’agent desapareixen quan ensenya el cos nu del meu espòs. Té un tall una mica més amunt del melic. De la qual xorreja una mica de sang que és la que provoca aquelles taques a les samarretes.

―Això no aprova res.

―I tant que sí, significa que t’has vist sotmès sota una baralla amb algún ganivet com ara el de l’oncle ―crida la meva mare a l’altra punta de la sala.

L’agent porta l’americana d’ell a la mà i una bossa amb el ganivet en l’altre mà. L’hi llença l’americana a l’inspector més vell, la mira i tot seguit posa una mà per la butxaca, agafa alguna cosa i la treu plena de bitllets. Tots els presents exclamen i diuen coses en veu baixa. Segueix el mateix procés amb l’altra butxaca i extreu la palanca la qual havia fet servir per la caixa forta. Estic al·lucinant. Com pot ser que hagi estat el meu marit qui ens hagi robat i ferit a l’Oncle Indià?

―Moltes gràcies, ens emportarem totes aquestes proves a comissaria per investigar-les molt millor i amb les eines adequades. No sabem segur si es pot tractar d’ell però amb els arguments que ens has donat fa que sospitem d’aquest home. Si no et fa res t’agrairíem molt que ens acompanyessis a comissaria per aclarir-ho tot amb més calma, si es tracte del lladre i assassí quedarà segurament empresonat durant uns quants anys. També podria ser inspectora de la policia, però bé això ho parlarem més endavant.

―Cap problema.

En les proves, havia donat que el lladre i assassí era el meu marit. S’havia aprofitat de mi per aconseguir els diners, així que va ser empresonat durant tres anys. Per l’altra banda, l’Oncle no es va morir i després de recuperar-se va tornar a Amèrica. i jo em vaig tornar a quedar soltera.

Abril Muñoz Ferrer