Un món de mirades

Es para el temps. Em mira i sento que tot al meu voltant segueix, però nosaltres no.
Ens quedem quiets, tot va, tot continua però jo, ell… Intensitat. Sí, veig això en la
seva mirada. És una sensació que no sé com explicarla,
és extranya; és la seva
mirada. Intento pensar, mentres van passant els segons intento pensar en alguna
cosa, en el perquè de tot el que passa, el que em passa, però no puc. Em cautiva,
és com si…bé, no ho sé. Deixo de ser. No sé el perquè, però quan em mira, quan el
miro, quan ens mirem; me n’adono que en els seus ulls està tot allò que d’alguna
manera mai hem sigut capaços de dirnos
amb simples lletres, amb compostes
paraules. Allà està tot, i realment crec que en els meus també. Crec que no existeix
una intimitat més gran que la dues mirades que de cop es troben, com les nostres,
amb firmesa i determinació; i que, senzillament es neguen a apartarse.
Mai ens
hem atrevit a res amb paraules, però amb mirades us puc assegurar que hem sigut
capaços de tot. A vegades se m’escapa un petit somriure, no ho vull perquè tot
seguit abaixo inconscientment els ulls (em poso molt nerviosa…) i tot s’acaba, però
no ho puc evitar. D’altres no passa res, no hi ha cap gest ni cap cosa que trenqui el
moment i en aquestes ocasions és quan tant els seus ulls com els meus; més ens
parlen, més ens brillen, més ens transmeten. Em treu els dubtes, les pors, hi ha
alguna cosa a dins meu que… Em sento… sincerament no sé realment com, ni el
què, però és alguna cosa que porta una miqueta de màgia i que per molt temps o
coses que passin entre una mirada i altre; mai, encara que moltes vegades ho
desitgi, mai desapareix. A vegades em pregunto el com de tot seria si algun dia ens
arribéssim a dir el que ens diem en aquelles milèssimes de segon, que siguéssim
capaços d’aquell tot, amb paraules. Hi ha mirades que diuen tant… No us ha passat
mai? Trobarvos
de sobte, un dia, sense esperarho
ni molt menys, amb uns ulls
que “PAM”! En un moment t’ho desordenen tot i de cop deixes de saber qui ets, on
estàs i quan. És bastant impactant… De veritat, tant de bo hagueu tingut la sort de
viureho,
de sentir tot el que un arriba a sentir en instants com aquells o de
sentirvos
especials, complerts… Sentir que, per un moment, deixes de tenir por a
tot i senzillament ho començes a disfrutar. Mireu!!! Regaleu mirades que provoquin
aquestes sensacions siusplau, que provoquin somriures; felicitat! Tenim el riure a
favor, cada rialla del món. Observeu tot amb detall i sobretot; sense pressa.
Analitzeu, analitzeu després tot allò que hagueu vist, que hagi durat poc i que
vulgueu repetir una i altra vegada. Analitzeu els petits detalls. Aquesta vida està feta
a base d’aquests; de coses que en aquell precís moment poden semblar molt
petites, però que a la llarga; te n’acabes adonant de que eren grans… I la majoria de
vegades les que més. Les coses que una vegada hagin sigut especials, per molt
petites que t’hagin semblat, quan miris enrere i les recordis a base d’imatges, fets o
simplement de sensacions; mai ho deixaran de ser. Mai deixaran de posarte
els
pèls de punta, mai podràs evitar somriure al recordarles
o senzillament mai se’t
treuràn les ganes de reviureles
totes, una i altre vegada. I tot això ens passa pels
sentiments que en moltes ocasions se’ns fan presents en moments així; petits, curts,
especials. Així que SENTIU! No tingueu por a desvetllar el que un sent, a fer les
coses perquè un realment vol, a estimar, a enamorarse…
Elimineula
i no feu res
més que viure, viure cada dia com si fos l’últim, viure disfrutant. No oblidarnos
mai
de l’adrenalina. D’aquella sensació que constantment sentim quan som adolescents;
al fer les coses sense saber que passarà després. Al arriscarnos,
al jugars’ho
tot
per quelcom petit, per quelcom que després, serà gran. Per tant; disfrutem. Petits
detalls, coses petites, coses molt grans. Adrenalina. Adolescència. Vida. I sobretot
mirades. Mai deixem de mirar. És a través d’aquestes, d’observar, de contemplar;
com un se n’adona de tot. Del com, del quan. Del què si i del què no. Del què
sentim, del què volem. De la màgia, de la vida. Del qui si i del qui no, del qui mai.
Dels perquè(s). Dels dubtes. Dels errors. De tu, de jo. Va ser a través d’aquestes
(mirades) com ho vaig descobrir; a tu, a tot. Vaig descobrir el principi. El principi
d’alguna cosa que va ser extranya, ràpida; però, especial. Vaig descobrir il∙lusions,
sensacions, decepcions. I, paral∙lelament al descobriment d’un principi; finalment,
vaig fer també el descobriment d’un final.

Tània Michavila