Tant simple com la música

La música? Una cosa ben estranya en el nostre món. Defineix una petita part de cada ésser, fins i tot alguns animals tenen diferents reaccions respecte la música. De fet, dins d’aquesta història la música resulta ser una il·legalitat. En aquells temps jo no en sabia res, perquè quan vaig néixer ja estava prohibida. Vivia bé, amb la meva família de quatre: el meu germà petit, els meus pares i jo. Haviem anat de vacances a França aquell últim estiu, un estiu que penso que no oblidaré mai.

Era un 20 d’agost asolellat, el dia que vàrem arribar, la casa que haviem llogat era molt gran i amb varis pisos. El primer que m’agradava fer quan anàvem de llogaters era remenar tota la casa de dalt a baix, per no perdre l’oportunitat de demanar-me la millor habitació. Al primer pis hi havia un ample rebedor, decorat amb mobles de fusta vella i una làmpara de vidre que penjava del sostre. A continuació, hi havia la cuina, però abans d’entrar vaig passar pel menjador. Tenia una televisió gegant, una taula gran i ovalada, quadres mol estranys però preciosos, i… bé, moltes coses més en les quals no m’hi vaig fixar la primera vegada, ja que tenia pressa per pujar aquelles escales de cargol com als contes de princeses que m’havia explicat la mare anys enrere. Em van portar a un segon pis, en el qual hi vaig trobar un passadís llarg i ample. Les primeres quatre portes, eren les habitacions dels pares i d’en Max. Esperava que quan obrís la sisena porta em trobés l’habitació dels meus somnis, i així va ser. Tenia el clàssic llit de princesa en el qual hi penjava un tel rosa clar que combinava a la perfecció amb el cobrellit un pèl més fosc. Hi havia un mirall gran que em recordava al de la Blancaneus, amb calaixets per guardar varies coses, també un armari imens, penjadors al cosatat de la porta i una petita televisió. Finalment vaig precedir a veure el meu nou bany, amb una banyera, un altre mirall, el lavabo i tot decorat amb una combinació de blaus molt bonica.

– Me la quedo!- vaig sentir de sobte des de l’habitació del llit-cotxe. En Max havia trobat el seu tresor i jo el meu, així que vaig baixar al rebedor per agafar les meves coses i actualitzar la meva nova habitació. Va quedar genial!

Aquella mateixa tarda, vaig pujar a les golfes per a remenar coses dels amos de la casa, sé que no va estar gaire bé però m’agradadava cotillejar. Hi havia milers d’àlbums de fotografies, documents que no m’interessaven gaire, caixes plenes de records, mobles vells, joguines plenes de pols, llibres bruts i trencats,… Pel que es veia, la família Garcia ho guardava tot.

Aquell va ser un dels esdeveniments més importants de la meva vida, ja que el que hi havia a la segona prestatgeria del fons a l’esquerra ens va canviar la vida a tots d’una manera inimaginable. Una caixa de fusta antiga amb una forma del que ara se’n diu violí, amb quatre cordes platejades i dos foradets en forma d’essa. Allò era un objecte desconegut per a mi, era com un be negre amb les potes roses, era estranyíssim. Allà al costat hi havia l’arc, semblava fràgil, però era bonic. Aleshores vaig fer passar l’arc per sota del batedor. No puc representar-vos el que vaig sentir. Va ser tan bonic, dolç, agradable, una mica estrident, com el cant d’un ocell… Em vaig quedar meravellada, intentant grabar aquell so a la meva memòria per no oblidar-lo mai. Aleshores, algú em va trencar aquell moment tan ensucrat amb un crit:

– Lídia! Que fas?! Dóna’m això ara mateix! -va ser el pare, que pujava les escales corrent amb la mare al darrere.- Això no ho pots tocar! D’on ho has tret? Què fas aquí dalt? No n’ets concient del que fas?- m’atabalaven amb moltes preguntes quan, en realitat, jo ni sabia què estava passant. Parlaven cridant, com si hagués fet alguna cosa horrible. -Va, agafa això que ho tirarem al contenidor de fora.

– No! Per què? Això és el millor que he sentit en els meus nou anys de vida.- Vaig afirmar.

Però tot i així, ho vam haver de tirar al contenidor. Jo no entenia perquè, així que els vaig preguntar una i altra vegada als pares per què era tan dolent fins que em van respondre. Resultava que aquell violí i tots els altres instruments musicals havien estat prohibits per la llei anys enrere. Primer havien estat elements culturals importants, cada regió tenia la seva música, fins que Dist Hugs ho va prohibir. Segons la ideologia del polític, els instruments musicals eren una mala influència per la ment de les persones, poder expressar els nostres sentiments amb art sonora, era per ell, molt perjudicial per la societat perquè ell només volia que la gent treballés com robots sense sentiments.

Segons la meva opinió allò era una idea sense cap ni peus, així que aquella mateixa nit, el vaig anar a buscar a les escombraries. No tenia ni idea del que faria per dissimular-lo a casa, però aquell instrument em va enamorar i volia lluitar perquè tothom tingués aquesta oportunitat. Quan vaig ser a fora potser eren les dues de la matinada, però allò era el que menys em preocupava, jo sempre havia estat una persona lluitadora i amb caràcter propi, tot i que a vegades un pèl despistada. Quan el vaig treure del contenidor de rebuig, el vaig netejar una mica i vaig comprovar que estava bé. El vaig portar a casa i vaig decidir amagar-lo dins la maleta. Només m’hi quedaria un parell de dies més en aquella casa, així que vaig pensar que me l’emportaria.

Aquells dos dies em van passar molt lents, ja que en cada instant pensava en aquell so que em va extasiar des d’un primer moment. Però finalment va arribar el dia de partir altra vegada cap a Girona. La meva primera residència era compartida pel Max, els pares, l’àvia i jo. L’àvia ens esperava amb la casa perfecta i impecable, com havia fet sempre quan tornàvem de vacances.

– Lídia, t’ajudo a buidar la maleta, va, que sinó no ho endreces bé.- Es va oferir l’àvia. Però malgrat tot el que vaig insistir perquè ho deixés, l’àvia va acabar obrint aquella bossa i va veure el meu tresor. Em va fer algunes preguntes, però no es va espantar. Aleshores va ser quan vaig descobrir una nova història: De jove, ella havia anat a una escola de música per aprendre a tocar el violí quan encara no estava prohibit. Li agradava molt i no ho feia pas malament, així que aquella petita caixa de fusta va acabar convertint-se en el seu nou entreteniment de lleure. Fins que va quedar legalment prohibit. L’àvia es va sentir com si li haguéssin arrencat una part important de la seva personalitat. Tan sols tenia 21 anys, i ja havia acabat els seus estudis musicals, així que va refer la seva vida intentant oblidar aquella vella estructura de fusta.

Després d’una llarga conversa amb l’àvia, vam arribar a la conclusió de que jo havia de complir el seu antic somni de retornar la música al nostre món. Anàvem a la vella casa del meu avi, i tocàvem fins que els dits ja no podien més, vaig aprendre moltíssimes coses tan sols amb un mes. El temps anava passant, dos mesos, tres… aleshores ja dominava fins a la cinquena posició i un munt de tècniques amb l’arquet. Fins que va arribar el dia en el qual tot es va acabar, tal i com estava previst.

L’àvia va morir el dia 26 de novembre. Aquell va ser, és i serà el moment més trist que he experimentat en tota la meva vida. Amb ella totes les esperances havien desaparegut, tot el meu món s’havia ensorrat com una estrella fugaç. Com una persona, en un obrir i tancar d’ulls, és capaç de desaparèixer d’aquest món sense deixar res. Però en aquest cas, ella havia sembrat la llavor de la música dins meu, la regava cada dia fins que es va fer gran. Era el meu torn, en aquell moment havia d’honrar la meva àvia, havia de mostrar al món el que era la música altra vegada. Sabia que no seria fàcil, però tenia un pla.

El dia de l’enterrament hi havia moltíssima gent, més de la que m’esperava, però no em feia por. Jo tenia ben clar el que l’àvia sempre hauria volgut que fés, i tan sols necessitava valor per fer-ho. La mare va sortir a dir unes paraules. Va resumir en cinc línies la vida de l’àvia. Em va semblar trist com una cosa que potser li va portar deu anys, ella ho resumia amb una simple frase. Tot just després de la mare, vaig pujar a l’escenari.

– Sóc la Lídia, la néta de la que va ser la millor persona que mai he conegut. Sé que la mare creu que ha resumit tota la seva vida sense deixar-se res important, però no és cert. Ella i jo ens vam embarcar en un nou projecte fa ja quatre mesos. Aquell projecte era el verdader desig que l’àvia sempre havia tingut. No sé si em creureu, però no té importancia, perquè l’àvia sap que és real, i ella em va encarregar una missió. I mai no dubtaré en complir-la.- Quan vaig treure el violí del meu darrere, tothom va fer cara de sorpresa, i algus fins i tot, de disgust. Però no m’imporava. Vaig interpretar la seva cançó preferida. Tant si m’escoltava com si no era com si estigués allà per última vegada abans de dir-me adéu. Sempre m’he plantejat la mort com una cosa lluny del nostre univers, però aquella nit vaig conviure amb ella, li vaig dedicar una cançó i vaig plorar a causa seva. Al finalitzar la cançó em vaig limitar a saludar, tothom estava meravellat, extasiat per la meva música. Aquest va ser un dia que em va marcar per sempre, ja que el dia següent vaig sortir a les notícies i després d’unes quantes manifestacions, vam aconseguir que la música esdevingués legal altra vegada.

En aquest món hi ha milions de preguntes sense respondre, i algunes que potser ni les arribarem a respondre mai. Realment Déu existeix? Què és la vida? On som? Què hi ha després de la mort? Però realment tot això no importa, l’únic que hem de fer és creure.

Olga Villar