Sabor a pastís

Avui és un gran dia, ja que faig 12 anys i serà un dia molt especial. Com cada any ens reunirem tota la família a casa i em faran molts regals. Després menjarem un bon pastís de molts sabors diferents i passarem una molt bona estona.

Ah! Per cert em dic Raúl i visc a Barcelona amb la meva mare, la Marta. El meu pare no el conec ja que va marxar de casa quan jo vaig néixer. Quan la mare parla d’ell s’enfada molt i plora mentre comença a dir coses molt lletges d’ell, com per exemple que era un covard, un egoista i un cregut. Jo només sé que va fer molt mal a la mare i suposo que a mi en el fons també.

La mare m’ha dit que demà haig d’anar al metge a fer-me la revisió dels 12 anys. No m’agrada anar al metge perquè penso que em dirà que em moriré o coses per el estil, però la mare m’hi obliga perquè diu que és per el meu bé.

Després de la festa d’aniversari i de que tothom hagi marxat, dic bona nit a la mare i me’n vaig a dormir. Abans de dormir-me penso que ha estat el que més m’ha agradat d’avui i llavors recordo el pastís. Me l’imagino com si el tornés a tenir davant. Un pastís molt gran amb tres capes, una de brioix, després entremig una de melmelada i tot seguit una altra de brioix que està coberta d’una fina capa de xocolata. El pastís està coronat amb unes lletres de xocolata negra (la meva preferida) que posa felicitats i estan envoltades d’unes muntanyetes perfectes de nata esponjosa i lluent. Me’n vaig a dormir amb un lleuger sabor dolç a la boca, sabor a pastís.

-Bon dia, Raúl!-. Tot i que és com un diumenge ja que és festa a l’escola, avui la mare m’ha vingut a despertar d’hora perquè hem d’anar al metge, ja no me’n recordava. M’aixeco del llit i em vaig a rentar la cara abans de vestir-me. Camino cap a la cuina mig adormit i remugant perquè no vull anar al metge. La meva gata Lincy està dormint al seu llitet i no la desperto perquè descansi una mica ja que ahir la meva tieta Mireia la va estar atabalant. Esmorzo amb la televisió encesa mentre miro un documental sobre unes balenes que emigren ara ja no me’n recordo a on. Quan m’acabo els cereals dic a la mare que ja podem marxar i em calço les sabates noves que em va regalar l’avi, ahir.

El metge està molt a prop de casa així que anem caminant. La mare m’ha fet agafar un paraigües per si plou perquè el cel està molt atapeït de núvols. Quan arribem al metge passem pel costat d’una antiga farmàcia que segons la mare està allà des de que l’avià era petita. Entrem a la recepció perquè ens diguin a quina consulta hem de passar. Ens assignen la consulta número 13. Esperem fora a la sala d’estar fins que criden el meu nom. No hi estem més de deu minuts ja que hi ha poca gent. Dins, el metge, em mira la vista, l’oïda, els reflexes, i em pesa i mesura l’altura. Després ens diu que m’han de fer una anàlisi de sang i agafa una xeringa de mida mitjana que té una agulla de la mida d’un dit. Em lliga una cinta al braç i n’extreu una mostra de sang mentre aquesta s’hi va acumulant. Ens diu que fins d’aquí una setmana no tindrem els resultats. Marxem cap a casa.

Ha passat una setmana des de que em van extreure sang. Ara si em miro el braç veig una petita cicatriu en forma de punt. Estem anant cap al metge per agafar els resultats de l’analítica. Habitualment, si no hi troben res estrany, simplement passes per un taulell i et donen un informe però si no es el cas t’avisen per anar a una consulta per què un metge t’expliqui els resultats. Avui no hem passat per un taulell. Ens ha avisat una infermera de que havíem d’anar a la consulta número 10. Allà el doctor de l’altre dia li ha demanat a la mare que entri ella sola. Jo m’he esperat a fora, en una cadira. He estat mitja hora comptant les enganxines que estaven per les parets. Quan anava per la 671, he vist que la porta s’obria i sortia la mare amb els ulls inflats i les galtes mullades. El doctor l’ha abraçat i li ha donat un sobre gran ple de documents. Quan el doctor ha tancat la porta li he preguntat a la mare que per què plorava i m’ha dit què no passa res, que tot sortirà bé.

Mentre caminem cap a casa noto com la mare s’ofega en un mar de llàgrimes. En arribar em demana que la deixi tranquil·la una estona i em posi a veure la televisió.

L’endemà va ser un dia molt estrany. A casa varem rebre moltes visites: l’àvia i l’avi, els tiets i els cosins, els veïns, etc. Quan totes les visites preguntaven per mi, la mare, em demanava que anés a l’habitació a jugar. Jo no entenia res.

Avui la mare no m’ha despertat per anar a l’escola. Quan m’he aixecat m’ha dit que no em vestís que esmorzés i prou. Llavors ha agafat el cotxe i m’ha portat a l’hospital. Ara estic assegut al llit. M’han ingressat.

Estic connectat per un tub a una màquina que em va subministrant un líquid groguenc. Em fixo en la mare que està dormint en una butaca. Fa moltes ulleres de no haver descansat i té els ulls inflats de plorar molt. La mare és molt guapa. Té uns ulls de color castany com la seva cabellera que ressalten molt.

Sona un telèfon. La mare es desperta i l’agafa, és la meva mestra que pregunta per mi, així que se’n va de la habitació perquè no la senti, però s’equivoca, si que sento la seva veu dolça, que ara, sona ronca i afònica. Li sento dir coses sobre una tal leucèmia i el que fa. Estic confós perquè no se que és.

Quan penja el telèfon li pregunto què qui és la leucèmia, però, ella em diu que no és ningú, què és una enfermetat. Llavors ho entenc tot. Pateixo leucèmia.

Els següents dies són molt foscos. Cada dia em trobo pitjor i estic pitjor. A totes hores estic connectat a aquella màquina i no tinc ganes de fer res.
Avui per sopar, de postres, tinc pastís de xocolata. Quan me’l començo a menjar m’imagino que estic menjant aquell pastís tant bo del meu aniversari. Noto el sabor a cada mossegada. Em poso al llit i recordo una vegada més, mentre m’adormo, aquell sabor dolç, sabor a pastís.

Bernat Montilla