Mai diguis mai

Aquesta és una història que tracta d’una parella d’enamorats, que només porten un any des de que viuen junts. La parella està composa d’un noi de vint-i-cinc anys que es diu Martí, i d’una noia de vint-i-un anys que es diu Clara.

En Martí era un administrador d’una empresa poc reconeguda que només tenien unes vint persones. El Martí estava tant cansat de la seva feina i de viure en la ciutat que li va proposar a la Clara sortir de la ciutat, per anar-se’n a un poble o a una residència allunyada de la ciutat. La Clara va respondre que sí, perquè ja que no sortia de casa i no tenia relació d’amistat amb ninguna persona, no li importava anar-se de la ciutat.
La Clara era una mestressa de casa que no sortia mai, ni per anar a comprar. La Clara feia les compres des de casa seva a través de l’ordinador. Per això no tenia ningun inconvenient sobre la proposició del Martí.

Així ho van fer, ells dos van fer les maletes i se’n van anar a un petit poble natural on les cases eren cabanyes fetes de pals i estaven envoltats de natura. Aquell poblet es deia “Vil·la Carpa”. El lloc era famós per tenir un dels millors llacs on es podien pescar carpes. Allà el Martí va aconseguir una feina com a pescador, i la Clara com a noia de la neteja d’un petit bar d’allà.
El Martí no era el típic home que veia a la seva novia com inferior ni res, sinó que li deixava fer allò que volgués, i a ella li agradava molt netejar i fer les feines de la casa. No netejava perquè era el seu “treball”, sinó perquè li agradava i li feia feliç, increïblement per l’edat que tenia.

Els horaris que tenia el Martí eren curts, començava a pescar a les sis de la matinada, que era l’hora perfecte per pescar ja que els peixos acostumaven a anar al llac a aquelles hores del matí. Era curt ja que acabava de treballar a les dos del migdia, i tenia molt temps lliure que podia gastar en qualsevol cosa.
Els horaris de la Clara també eren molt curtets, més fins i tot. Ja que era un petit poble on vivien unes dotze persones. Tant curts que només treballava des de les set i mitja del matí, fins a la una del migdia, i així li donava temps a preparar el dinar del Martí.

És clar, al final la parella tenia molt temps lliure per fer qualsevol cosa. El que feien normalment era jugar a cartes, a jocs de taula… Però clar, un dia el Martí es va adonar d’una cosa… eren joves i el que era normal en la gent de la seva edat era fer “allò”. Els dos ho van pensar pausadament i pensant que podien fer. Al final es van decidir que ho podien fer, però no ho feien des de molt temps. La noia pensava que mai més podien fer coses adultes ja que quan el Martí era administrador i no tenia temps per fer res de res. I els caps de setmana els dedicava per dormir i descansar de tot.
Al final ho van convertir en un vici, ho feien cada dia després de treballar, però abans dinaven per recuperar forces.

Van passar unes quantes setmanes. El Martí feia tant bé la seva feina que el seu cap li va deixar agafar-se menys hores, ja que amb la població tant petita que hi havia en el poble no tenia per què haver-hi tant d’aliment. Així que el cap li va donar un nou horari que començava des de les onze del matí fins a les dos. Aquest horari provocava a que el Martí pugues descasar més per al matí i fer encara millor el seu treball.

Al llarg de dos mesos continuaven igual, però ho feien cada dos dies ja que no era massa bo fer-ho cada dia per a ells. Al cap d’un temps llarg, el Martí ho feia perfectament, tant que li van tornar a disminuir les hores de treball. Aquestes eren des de les dotze fins a les dos del migdia.

El Martí tenia tant temps lliure que va poder agafar-se unes setmanes de vacances. En aquelles dos setmanes de vacances el noi li va preparar tot a la Clara perquè així no feia tants esforços i es podien dedicar a jugar a ser grans. Ningú sabia que podia passar, però el fet aquell d’agafar-se vacances es va convertir en la perdició de la Clara. Ningun dels dos sabia que les coses podien anar a molt pitjor.

Des de que el Martí es va agafar vacances, ho feien tantes vegades que aquell fet es va convertir en un vici que n’era impossible parar. Des d’aquell dia el caràcter del Martí va canviar radicalment, l’única cosa que volia fer era passar l’estona amb la seva parella fent-ho sense parar. Al principi anava bé, però malauradament allò només va ser el començament.

La Clara com no es va deixar perquè no li feia ningun mal. Al passar tres dies, la mentalitat del Martí va tornar a canviar de nou, encara volia fer-ho més vegades al dia, més vegades a la setmana, al mes… no volia parar ni un segon, excepte l’hora d’esmorzar, dinar, sopar, i l’estona en que la Clara treballava.

Poc a poc, el Martí feia por. Cada dia més i més i més. No voli parar, no podia! Era inevitable per a ell. Per molt que la Clara li deia que no volia fer-ho, ell no escoltava, continuava amb allò. Anaven passant els dies, cada un pitjor que l’anterior, fins que un dia el Martí es va passar i de tant fer-ho la noia va sortir ferida de tantes relacions sexuals que havia passat en aquell dia tant prolongat.

El Martí cada dia feia més por que abans… sempre la mateixa postura, la seva inflexibilitat arribava a un punt extrem, la Clara no podia fer res… tant de maltracte havia convertit a la Clara en una noia que no sabia que estava fent. Les ferides eren internes, de tantes vegades que ho feia. El noi es va portar realment com un animal, era encara pitjor. No sabia perquè, però el noi va arribar encara més lluny, a part de les ferides internes va passar a les ferides externes com bufetades, esgarrapades… al final la noia estava destrossada. La noia estava literalment en estat de shock , ja no sabia res, ni de li que li feia ni de que li passava. Estava molt estranya, gairebé no es movia, no deia res, l’únic soroll que sortia d’ella eren els crits tant forts a causa de les maltractacions del Martí.

Malauradament, un dia al tornar de treballar la noia estava concient. El seu chicot l’esperava al llit de la cabanya. Li va preguntar que què volia, no recordava res, el noi li va respondre que si no ho encertava, que volia tot allò que van estar fent durant tants dies. Aquell dia la noia al estar conscient ho passar de molt mala manera. Aquell dia mentres estava fent el sopar (malferida) va agafar la cassola i la va amagar a sota el llit.
Al dia següent va despertar, el noi estava mirant-la com un assetjador. La noia va agafar la cassola, quan ell estava d’esquenes li va donar en tot el cap. Li va donar temps a agafar un taxi per marxar-se d’allà.
El noi quan va recuperar la consciència va anar directament a per ella i agafar-la a la força per fer-la tornar a Vil·la Carpa.
La va estar perseguint fins que abans de que la noia entrés a la policia, el noi la va deixar inconscient i la va portar al poblet.

Quan van estar els dos en l’habitació, el noi va preparar una cadira per que s’assegués la Clara i lligar-la abans de que es despertés. La noia es va despertar totalment lligada a la cadira, on faltava la part per seure de la cadira, on quedava un forat enorme allà abaix. La noia completament nua es va resistir però per molt que ho fes cada vegada li feia encara més de mal. Allà el noi va fer coses imperdonables.

Un matí després de tres dies des de que la noia es va intentar escapar. El noi anava amb unes estisores a la mà a saber a que fer amb elles. Caminant lentament fins a la noia, ella es va despertar i quan el va veure es va espantar donant lloc a un crit esgarrifós. Durant tots aquells dies la noia pensava que mai sortiria d’allà i que estaria torturada fins que es morís, en altres paraules una eternitat. Per sort, abans de que fes res, el noi va rebre una trucada del seu cap dient que necessitava que tornés al treball immediatament ja que necessitaven més carpes. Així, la noia tenia per descansar unes vuit hores perquè tornava a fer el seu horari principal. La noia va sentir una veu interior. Li deia que era hora de revelar-se, que escapés d’allà i que se’n anés ben lluny, a saber que podia passar.

La noia era tant flexible que va agafar les estisores clavades en la cadira i va tallar la corda d’una mà. Amb la mà que tenia lliure, va tallar la corda de l’altre mà. I ja tenint les mans lliures va tallar la corda dels peus. Es va vestir amb una samarreta de màniga curta sota una llarga, i amb un pantaló llarg sota una faldilla. Es va posar el mitjons llargs i les botes, i finalment les seves ulleres de Sol de Tous (una marca cara). Va agafar el seu bolso i les estisores i va marxar pitant d’allà sense que el Martí la veiés. Se’n va anar a l’estació de taxis tant ràpid com va poder.

Abans de que el noi acabés de treballar la noia el va denunciar a la policia, li va dir on estava, li va mostrar tots els cops i ferides externes. Al cap d’uns minuts van arribar i van detenir al noi. El van condemnar a la presó de per vida i van aclarir tots els fets. Dràsticament el van condemnar finalment a pena de mort, i la Clara va ser lliure. Finalment va estudiar a la universitat per ser cuinera, però allò que va patir no ho va poder oblidar. Ja no era la mateixa, fins que va arribar un noi a la seva vida, el seu nom era Joan.

Gerard Martínez