La llibertat: hi pensem?

Estimats lectors i lectores,

Em dic Aisha al-Husayni, tinc 16 anys i vaig néixer en un petit poblat situat a la frontera entre dos països enemistats. Allà hi vaig viure fins als 14;14 anys que van passar com els de qualsevol noia que viu a Damasc. La casa decorada amb cítrics on vivíem amb els pares i els meus germans petits, estava molt a prop de l’escola de noies, on cada matí anava amb la mare a fer al-Samah, una dansa tradicional de la zona d’Orient.

Un bon dia però, a principis del 2011, la situació política va canviar en el nostre país. Les Forces Armades de Síria del govern del president es van enfrontar contra els grups armats rebels. Uns quants mesos després, nombrosos grups i combatents de l’oposició, es van unir als jihadistes de l’Estat Islàmic. Ara ja, milers de  soldats s’agrupaven davant de casa i davant les cases dels nostres veïns, dient-nos que si no lluitàvem per ells, ens matarien.

Recordo aquell dia com si fos ahir. La mare estenia la roba al pati metres, l’Adash, de 12 anys, pintava el cement de casa nostra. Un soldat armat es va acostar al meu germà amb la intenció d’endur-se’l per reclutar-lo a l’exèrcit. El petit es va negar. Notava la mirada freda d’aquell home sense escrúpols sostenint el subfusell, quan de sobte, una bala va impactar sobre el cos de l’Adash, deixant el seu cos sense vida sobre la sorra. Recordo els crits de la mare intentant-se desfer de les mans brutes d’aquell castrense, i el meu pas atrafegat fugint d’aquella situació. Aquella nit plena de llàgrimes i donant voltes al cap, va ser l’inici de la nostra lluita.

Les noticies eren cada vegada més extenses. Reclutaments, bombardejos, presoners, atacs… Noves paraules que aviat s’acabarien convertint en les més utilitzades per tothom. Una tarda, mentre ajupida fregava el terra, es va sentir una forta explosió. La por va envair el meu rostre. De nou, un estrèpit va ressonar per tot el poble. Les bombes queien molt a prop, massa a prop.. de sobte, una d’elles va impactar sobre la casa i el sostre es va ensorrar.

Em vaig despertar en una habitació de parets blanques. Tubs translúcids s’enroscaven al voltant de les meves mans. El pare era davant meu, amb una petita motxilla amb les poques pertinences que havia pogut salvar. La petita Rhea asseguda a la falda de la mare, abraçava amb força el seu peluix preferit

Havien passat sis dies des de l’atac i els pares es preparaven per fugir del país. L’endemà, vam partir cap al nostre destí. Afortunadament els pares tenien estalviats uns diners, que a través d’un traficant, ens van ajudar a embarcar en un vaixell ple de refugiats amb l’esperança de sobreviure. El trajecte en aquella barca va ser força silenciós. Els traficants ens van advertir de que conservéssim el silenci, doncs havíem d’evitar ser descoberts. De sobte un plor cridaner va ressonar per tota la costa. Aquell gemec em resultava familiar. La Rhea plorava des de l’altre racó de l’embarcament i en un intent desesperat de fer-la callar, un dels homes la va llançar el mar. Una fiblada elèctrica em va recórrer per tot el cos. Dos segons més tard em trobava enmig de l’oceà, ni rastre de la meva germana petita, quan vaig notar la mà del pare, que amb força em va ajudar a tornar a pujar a la barca.

Vam arribar al camp de refugiats a les 10 de la nit. La meva ment estava força ennuvolada i la mare jeia abatuda al voltant d’una llar de foc. No havia pronunciat ni una paraula des de la mort de la Rhea. Al matí següent, els voluntaris del camp de refugiats ens van proporcionar roba i aliments. Així com assistència a altres persones que havien arribat fins allà amb pitjors condicions que nosaltres.

I aquí estic, dos anys més tard. Tot ha canviat. Un país nou, una cultura nova.. Poc queda ja de la nena que era quan havia de demanar permís al pare per anar a classes de costura sola. I des d’on sóc ara lluito dia a dia per assolir tots aquells objectius que fan de l’existència una cosa digna : la llibertat com el bé més preuat. I aquí em teniu, escrivint a les escales del pati de l’escola quan una companya m’insulta. No entenc el seu to: Torna al teu país!- em diu.

I això és el que he decidit. Aquesta incomprensió m’impulsa a seguir endavant amb més convicció que mai i amb la ferma voluntat d’intentar canviar el món.

Aisha