Carrer Portaferrissa número 13

Era una tarda de dissabte ben normal , jo feia deures i la Carol també. Tenia la
porta tancada i vaig
sentir com algú la picava, era la meva germana Carolina. Es va seure al llit,
més
ben dit es va estirar i em va dir:
-Estic molt amoïnada.
– Estic fent deures Carolina.
– Es que t’haig d’explicar una cosa molt fosca, però m’has de prometre que no li
diràs a ningú, encara que ens enfadem.
– Espero que sigui realment important germaneta.
– Guardaràs discreció?
-D’acord! Promesa feta- vaig dir
– Si li dius a algú podria ser greu de veritat.
Aleshores va començar a explicar:
-L’altre dia quan estava al despatx del pare vaig obrir l’armari i vaig veure una
enorme
caixa forta, una mica amagada, on hi posava Cahrolin Lemert. Vaig pensar que
aquella
devia ser jo, i òbviament vaig obrir la caixa amb la contrasenya que els pares
posaven a
tot arreu. Hi havien moltíssims papers, desenes e carpetes, i els vaig començar
a fullejar, però estaven tots en rus. Remenant una mica vaig trobar-ne un amb
català on hi deia:
CARHOLIN LEMERT (Carolina Ferrers Soler) ha estat venuda el dia 14 d’abril
de 1987 per Alik i Katia Herts i ha estat comprada per Pere Ferrers i Joana
Soler.
-No em diguis!!! Es en serio això ho m’estàs vacil·lant- vaig dir tota estranyada i
amb ganes de descobrir el què passava realment.
-Que si, que si, el que sents es el que vaig llegir.—va dir a punt de plorar
-No et crec!- vaig dir segura
-Mira, ara t’ho ensenyo.
Vam anar totes dues al despatx, i si, era cert.
Jo no em vaig quedar gens tranquil·la i per això vaig decidir que això no s’havia
acabat aquí. Havia de saber que és el que realment estava passant.
Al dia següent els pares van marxar de cap de setmana llarg a Londres per
celebrar els seus 10 anys de casats. Jo i la Carol ens vam quedar a casa.
-Carol, Carol! Carolina!- vaig cridar-On t’has ficat? Ja he preparat el sopar! He
fet crestes, com a tu t’agraden!
De sobte vaig sentir un soroll que venia del lavabo. Era un crit, de fet molt
esgarrifós.
Aleshores al obrir la porta del bany vaig veure una cosa que casi se’m para el
cor: la meva germana Carol era morta.
El bany es va convertir en un mar ple de llàgrimes i es va inundar de tristesa.
De seguida vaig trucar als pares, però no em vaig atrevir a dirl-s’hi, i els vaig dir
que m’havia equivocat i que tot anava perfecte.
Vaig tornar al lavabo i al començar a revisar una mica el bany per veure si
trobava alguna pista, i de fet en vaig trobar una, el cos de la Carol ja no hi era,
havia desaparegut.
Vaig trucar als pares però aquest cop no contestaven…que podia fer estava
tant nervisosa i marejada, em vaig queda adormida al sofà.
-Rinnggg!Ringgg!Rinnggg.
Era el telèfon. Vaig anar a corre-cuita i m’hi vaig posar.
-Si?-vaig dir intrigada per qui podia ser.
-Hola Mariona, sóc la Carol. No tinc ni un segon de temps de sobra, així que
aniré al gra. No cal que preguntis res, ja t’ho explicaré tot quan ens trobem.
Necessito que agafis el tren i vinguis urgentment a Barcelona. Estic al carrer de
la Portaferrissa, numero 13,repeteixo carrer Portaferrissa numero 13. Vine avui
a la tarda o si pots ara mateix, però vine! Disfressa’t una mica, es a dir posa’t
un mocador al cap o un barret; qualsevol cosa serveix. Digues que ets la filla
de la distribuïdora dels matalassos i que vens a cobrar una factura; demana per
en Kolger. Allà busquem per la planta primera. no et deixis cap racó. Ja em
trobaràs. Adeu siau.
Va penjar el telèfon.
Fins al cap d’uns minuts no vaig poder assimilar tota la informació que havia
rebut. A dins meu hi tenia una barreja de sensacions i d’emocions molt gran.
Vaig preparar-me per marxar: vaig vestir-me i em vaig posar un barret de
campana, el
primer que vaig trobar. Vaig agafar tot el que necessitava i vaig marxar.
El viatge al tren se’m va fer una mica pesat perquè estava molt inquieta pel que
m’anava a trobar a Barcelona.
A l’arribar a l’estació de Catalunya vaig baixar, i vaig haver de caminar uns 10
minutets
fins arribar al destí. En arribar allà vaig picar al timbre de l’edifici, que per cert
era
molt alt amb força ornamentació i una mica, be força antic. Semblava que era
d’estil gòtic.
Em varen obrir de seguida i vaig fer tot el que la Carolina em va manar. A la
primera planta hi havia molta gent fent cua davant d’una porta que tenia un
rètol penjat que hi deia “Caixa”. Vaig esperar el meu torn i quan em va tocar
vaig entrar dins. Un despatx molt luxós. Suposava que el senyor Kolger era el
que estava darrera de la taula.
-Diguem noia.
Em vaig posar molt nerviosa i en aquell instant va aparèixer la Carol per un
altre porta i em va xiuxiuejar a distancia. Sense que el Kolger em veies al sortir
em vaig “equivocar de porta” i vaig anar amb la Carol. El Kolger en sentir la
porta com es tancava va venir a darrera nostre. Vam veure una porta blindada i
que algú hi entrava amb el codi 3459. Després entrarem nosaltres. Allà dins hi
havia un enorme arxiu.
– Que t’ha passat Carol a casa pensava que eres morta! M’has donat un
ensurt molt gran!!
– No, m’he desmaiat. Suposso que del disgust. I al despertar-me he
marxat volant cap a Barcelona cercant les pistes.
– -Shhhh ! Penso que ve algú.
A dins de l’arxiu, buscant i remenant trobarem arxivadors plens de documents
de transaccions de nens russos, lituans, romans, etc… Eren adopcions il·legals,
per tant venda de nens. Vaig plorar, però no em vaig resistir a buscar l’arxiu de
la Carol i el meu. En aquell moment la porta blindada es va obrir. Uf l’altre
home havia sortit.
Uns passos forts venien cap a nosaltres. Ens van enxampar, la Carol i jo a terra
llegint els informes i en Kolger i els nostres pares eren allà. Davant.
-Filles meves. Va dir el pare. Què feu?
-Què fem? Doncs està molt clar saber qui som i d’on venim.
– Iii? Va contestar la mare.
– Doncs que som nenes que ens varen vendre i vosaltres ens vàreu comprar.
– I vosaltres podeu jutjar tant fàcilment el desig d’uns pares per tenir fills. Les
coses no son fàcils i aquesta era una solució. Va dir plorant la nostra mare.
– Una solució fora de la llei va dir la Carol.
– A vegades cal fer trampes per aconseguir el que vols.
– Mare no tot si val, ho sento. Vaig dir.
Després de discutir una bona estona sobre ètica, valors i família, varem marxar
tots plegats.
La Carol i jo sabíem que els pares ens havien donat molt amor i que era millor
aquella vida, ni que fos pagada que una vida de pobresa a Rússia, però no tot
si valia. Potser els meus pares no eren culpables, però les organitzacions com
les del Kolger havien de desaparèixer. La Carol i jo ho vàrem denunciar, però el
Mossos d’Esquadra van regirar el numero 13 del carrer Portaferrisa ja no hi
havia ningú.

Anna Colomer