Cicatrius

Han estat moltes les vegades que he sentit que mai som capaços de valorar allò que tenim fins que, d’alguna manera o altra, ho perdem. Tot i que ara mateix diria que això és fals, que jo valoro tot allò que ara mateix m’envolta, sí que estic d’acord amb el fet que res em farà apreciar-ho més que haver-ho de perdre, i això és el pitjor de tot: entendre que fins i tot tement la seva pèrdua o veient-la venir, no siguem mai capaços d’assumir-la emocionalment fins que ha passat.

Al llarg de la meva vida he patit escasses pèrdues, massa poques per la meva edat. Sincerament, penso que en aquest sentit, o bé sóc bastant envejable, o bé he vist poc món. Tanmateix, la poca realitat que conec és suficient per poder considerar-me un testimoni emocional de què significa perdre algú, però, tot i que podria, avui no tinc el propòsit de posar-me dramàtic parlant d’alguna pèrdua personal tràgica —igualment ho faré en certa mesura—, sinó d’una pèrdua que podria ser entesa millor com un distanciament.

Sé que parlar de “pèrdues” és entès com quelcom fúnebre i irreversible. Entenc que el fet que un amic proper marxi a un altre país a estudiar no té res a veure amb una pèrdua, i més si torna a casa de visita cada tres mesos… Aleshores, per què dono un aire catastròfic a la meva història si no és cap calamitat ni de bon tros? Simplement perquè és complicada, i no només per a mi.

Parlo en nom de tots els meus companys quan dic que el Germán s’ha fet apreciar, tant a l’escola com als carrers. Podríem definir-lo com un noi entusiasmat, intel·ligent i alhora despistat. Tots ells coincidiran amb mi si dic que és un gandul que aprèn gràcies a les ensopegades. Ben mirat, el primer que em ve al cap quan sento el seunom és el record de moltes de les entremaliadures que ha fet al llarg dels últims anys. Per exemple, el primer que recordo és aquella vegada que “va fer un riu” des del pont del Pantà de Sau. Va ser certament curiós veure com una petita cascada groguenca anava caient més de trenta metres presa avall. També recordo perfectament aquell dia que, després d’aprendre a tallar i a soldar coure a classe de tecnologia, el nostre amic no tenia altre cosa a fer que jugar amb les tisores i els cables del teclat de l’ordinador mentre s’avorria a classe de física i química hores més tard. Tots el vam comprendre, els mols no són “molt” interessants, i menys per a un noi rosset de quart de Secundària prou adormit com per no adonar-se que amb una mínima força els fils es poden tallar.

El Germán sempre ha sigut un trapella, però darrere de les incomptables entremaliadures picaresques —però ben intencionades, tot s’ha de dir— que tots coneixem, s’amaga un individu completament diferent. Ara parlo seriosament: jo admiro el Germán, entre moltes coses per la reflexió i la maduresa que mostra quan algú s’atura per parlar amb ell. És capaç de raonar amb arguments i compartir pensaments profunds amb una actitud completament reflexiva, sovint inesperada.

Però més enllà de la seva filosofia, considero que el Germán és, sobre tot, una persona molt forta. Ja des de petit arrossega un passat prou dur, i amb això sí que ja ens referim a “pèrdues” de debò, i prou importants. No obstant, no és el seu passat al què em refereixo, sinó al fet de ser capaç de decidir marxar a estudiar a un altre país, de dir adéu a la seva família i amics i d’abandonar tot allò que tenia per tal de començar una nova vida. Tot això és digne de la meva admiració. Molts pensaran que no n’hi ha per tant, que hi ha persones que han fet coses més increïbles, renúncies més difícils o sacrificis més heroics, però ja ho he dit: he viscut poc, i el que em fascina és el fet que un noi com ell, tal i com sempre l’he conegut, hagi estat capaç de prendre aquesta mena de decisions i atrevir-se a viure noves experiències canviant radicalment la seva vida.

—Molts em dieu que em trobeu a faltar, però sembleu oblidar que, tot i que m’ho passi bé, em sigui útil i ho estigui aprofitant, la persona que ho està passant pitjor sóc jo.

Amb això té tota la raó: haver de deixar la família després que aquesta hagués fet un sacrifici econòmic i emocional per ell, la parella, els amics…, i tot només per un capritx personal —segons ell— arrossega una càrrega de remordiment i tristor que fan que ho passi molt pitjor que qualsevol amic com jo.

És aquesta la raó per la qual considero que la decisió que ha pres és admirable i per la qual, tot i la broma, defenso la seva gran força de voluntat.
Des del meu punt de vista, però, es fa difícil assumir-ho. Pot semblar una bajanada però en moments com aquests és quan ens adonem del valor que prenen certes persones en les nostres vides, moltes vegades de manera fortuïta. Ara que a penes el veig és quan comprenc realment que el Germán ha estat un amic de veritat, tant en els bons moments com en les pitjors discussions.

El trobo a faltar, francament, i és estrany, perquè l’última vegada que el vaig veure va ser quan va tornar a casa seva fa dues setmanes i, a més a més, cada dia parlem mitjançant les xarxes socials, de manera que no l’he perdut en cap moment. Sí, és cert que la societat ha canviat, i penso que ja sé què és el que em fa sentir així, i és el fet que ara m’adoni, com de segur els nostres companys també fan, que els nostres moments per compartir són limitats, i que el temps que tenim per veure’ns és escàs. Òbviament, quan una persona és tan important per nosaltres, limitar-nos a contactar amb ella mitjançant una pantalla no és suficient.

Compto els dies que queden perquè torni i ell també ho fa, però amb més raó encara: Jo continuo tenint la mateixa vida i les mateixes coses, no he perdut res; ell, en canvi, ha deixat gran part de la seva vida aquí i, si bé continua en contacte amb nosaltres, és evident que la seva rutina ha canviat radicalment. En aquests moments em sento bastant egoista.

Som conscients que aquesta és una situació momentània i que en un futur incert, proper o llunyà, serà de nou a casa i tot tornarà a ser com fins ara. Però retorno a la reflexió inicial, ara detallant-la una mica més: Les persones van i vénen, però aquelles que realment ens canvien deixen empremta, i el més normal és que aquesta empremta mai la notem fins que les perdem, ja sigui per bé o per mal, deixant, vulguem o no, doloroses cicatrius.
Si el Germán m’ha ensenyat alguna cosa, a banda de tot el que m’ha aportat amb tots els moments que hem passat junts, és a admirar-lo i, sobre tot, a entendre el valor que pot tenir un amic per molt paparra que sigui. L’amistat és quelcom poderós i, per això, espero amb paciència tornar a veure el meu company i que gaudim de més moments amb totes aquelles persones que realment apreciem. I no em puc queixar ni ho faig, perquè la cicatriu que ha deixat, a diferència d’altres més profundes, no és pas permanent.

Germán, mentre escric això, tu deus estar comptant els dies a la teva petita habitació d’aquella bombolla acadèmica —com tu l’anomenes— enmig de la República Txeca. Espero que, ja que sofreixes i la teva absència es fa notar tant, et sigui profitós el que estàs fent, i t’esperem el dia que tornis amb els braços ben oberts. Creu-me, no ens faràs cap sorpresa.

Ivan Ortiz Sánchez