Alea Iacta Est

La meva vida és un joc d’atzar,
en el qual jo sóc un jugador errant:
viatjo passiu com les ones del mar,
anant, venint; venint, anant.

No em preocupa allò que pugui venir,
quin sentit tindria témer el futur?
Pot ser que em porti a un dolç pervenir,
com també a un final prematur.

No obstant, com a humà, somio i desitjo,
per poder viure calen il·lusions,
i he de vigilar allà on trepitjo
per tal d’evitar caure en temptacions.

La meva vida és un joc d’escacs:
amb estratègia, aniré avançant,
passejant davant d’aquells murs opacs,
anant, venint; venint, anant.

Potser algun dia els podré derruir,
i així caminar de nou endavant.
Ja que algun dia hauré de morir,
jo no m’afanyo, puc estar esperant.

I jo avanço errant, sense cap recança,
navego sens rumb, no busco cap port.
La sort és allò que em dóna esperança
i l’esperança és el meu conhort.

La meva vida és un joc de daus:
creuo els dits vetllant per anar endavant.
Quants cops hauré vist el vol de les aus,
anant, venint; venint, anant?

Ja tinc assumit quin és el meu risc,
però això he escollit, així és com jo visc.
La meva vida un joc d’atzar és:
Els daus són llançats: alea iacta est.

Iván Ortiz Sánchez